algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 14°
14°

«He tardat 25 anys a poder parlar de Gabriel Ferrater i encara em pertorba»

Marta Pessarrodona ha participat en el cicle de conferències sobre l'escriptor

78508

Marta Pessarrodona visità Palma per realitzar la conferència «Gabriel Ferrater de prop».

M.A. CAÑELLAS.

M.M.RAYÓ. Palma.

La poetessa Marta Pessarrodona va visitar Palma dijous passat per participar en el cicle de conferències que la Universitat de les Illes Balears realitza al voltant de la figura de Gabriel Ferrater, amb qui va compartir la vida els darrers quatre anys abans de morir.

-Molts no saben que vós i Ferrater havíeu estat parella.
-És que he tardat molts anys a parlar de Gabriel. Concretament 25, i encara em pertorba. Abans no en vaig parlar mai.

-El silenci us ha ajudat en el procés de dol.
-Vaig imposar-me un mutisme absolut. Fixa't si no vaig parlar mai de Gabriel que un amic meu periodista em va trucar un dia i em va dir: «Marta, no sabia això teu amb Gabriel Ferrater!». I jo vaig contestar: «Aquest és el meu triomf», perquè ni ell ho sabia, això era el que jo volia i el que crec que hagués volgut ell.

-Per quin motiu?
-Perquè les discussions més fortes que havíem tingut, deixant de banda les referents al seu alcoholisme, tenien a veure amb el fet que jo no volia que em veiessin gaire amb ell, no volia anar d'ombra d'ell i menys de viuda. Sempre he tingut molt clar que, si ens vàrem conèixer, va ser perquè jo ja era escriptora. Si no hagués estat escriptora, no ens haguéssim conegut mai, i això que coincidíem molt, tots dos, al tren. Però mai no em vaig atrevir a dir-li res. I al final va ser ell qui es va acostar a mi.

-Com va anar?
-Em vaig presentar al premi Riba i, a ell, li va agradar tant el meu llibre que volia que guanyàs. La resta del jurat eren més conservadors i varen pensar que em podria presentar més endavant. Aleshores, Gabriel es va enfadar moltíssim i va venir a trobar-me. I, a partir d'aquí, vàrem començar la nostra relació.

-Però vàreu aconseguir publicar el llibre. I amb un pròleg molt especial.
-Sí, perquè l'editor José Pedreira volia publicar-me el llibre i va pensar que estaria molt bé que Gabriel en fes el pròleg. Tanmateix, jo vaig pensar que no era el millor moment, ja que acabàvem d'iniciar la nostra relació. Fins que un dia, Esther Tusquets, que és molt intel·ligent, em va dir: «Escolta, els amors van i vénen i els pròlegs queden. Que te'l faci». I estic molt contenta que me'l fes.

-I poemes? No n'hi va escriure cap?
-Al començament de la nostra relació, va escriure un poema del qual en som la protagonista. I jo també tenc un poema que, en certa manera, contesta el de Gabriel.

-Però, qui era realment Gabriel Ferrater?
-Un personatge molt complex. Quan el vaig conèixer, el 1968, em va dir que ja no era poeta. La seva obra és un punt d'inflexió dins la poesia catalana i en realitat la seva producció es limita a sis anys, a tres llibres. A la poesia, hi va arribar molt tard. Era una persona de contrasts, que malgrat el seu alcoholisme, es llevava cada dia a les sis del matí per treballar. Tenia dies d'alcohol i dies de molt treball i lucidesa.

-Lucidesa i voluntat de treball que compartíeu.
-Sí, perquè jo també som una persona molt treballadora i disciplinada. Mira que em vaig treure la carrera estudiant de nit, pensant-me que era una persona nocturna. Però en viure amb Gabriel, com que ell s'aixecava a les sis del matí, vaig acostumar-m'hi. Ara sempre m'aixec a les sis, llegesc els diaris i després escric i traduesc. Al migdia, tenc la sensació que ja ho he fet tot. I em queda el capvespre lliure. Això li dec, a Gabriel.

-Parlem de la vostra poesia, un gènere que va a la recerca constant de la paraula exacte.
-Mira, fa dos anys em va passar una anècdota que no oblid. Estava sopant amb el novel·lista Julian Barnes i va dir una cosa que li vaig fer repetir: «Una novel·la només pot ser bona, un poema pot ser perfecte». Els que escrivim poesia anhelam la perfecció.

-Així, el novel·lista i el poeta són escriptors diferents?
-Crec que són mentalitats diferents. I jo crec que tenc mentalitat de poeta. Quan el 2005 vaig publicar Mercè Rodoreda i el seu temps em vaig adonar que, amb la quantitat de material que tenia entre mans, una persona que no fos poeta hauria fet un treball en dos volums. I el meu és un llibre de tres-centes pàgines.

-Però això requereix un gran esforç de síntesi.
-El meu poema més curt, que és un poema en prosa d'una sola línia, em va costar set anys escriure'l. Sabia el que volia dir, però no trobava exactament les paraules que hi volia emprar. Fins que un matí, quen em vaig aixecar del llit, ho vaig veure clar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris