cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
21°

Panorama des d'El Kef

Havia viatjat des de Tunis cap a l'oest, prop de la frontera algeriana. El paisatge estava ple de turons suaus per on s'hi enfilaven els cultius. A vegades es veien les vinyes que, ja feta la verema, mostraven pàmpols de tardor. Pobles, blancs a base de molta calç, s'escampaven a banda i banda de la carretera. Quan hi havia una línia de verdor alta i intensa d'arbres, volia dir que entre les soques hi passava un rierol. També apareixien restes arqueològiques que, sense poder competir amb les properes de Dougga, atreien la mirada del visitant que, encaixonat dins el minibús col·lectiu, ho veia passar com un film. Un paisatge que Omar, el conductor del vehicle, s'empassava quatre cops per dia com la cosa més normal del món.

Anava a El Kef perquè no s'hi anunciava res d'especial i, per tant, no es preveia gens turístic. A l'arribada, just aparcant a l'estació, hi havia tot un traüt que, en principi, desmuntà aquella idea de poblet tranquil que m'havia fet. Per sort ben aviat cada cosa es posà al seu lloc i a mesura que m'acostava a l'hotel Venus, l'indret que havia triat per allotjar-me, la població s'anava revelant més i més a la mesura de la idea que duia dins el cap. El Venus era un establiment tranquil, amb un jardí que el separava del carrer i finestres de les cambres que donaven a la part més alta del poble. Des de la cambra es veia perfectament la medina i, a dalt de tot, la kasba.

I tot estava a mà, des de l'hotel Venus. Tan sols sortir ja es començaven a trobar solars oberts amb restes arqueològiques, que alternaven sense cap problema amb botigues i establiments de tota casta. Els carrers blancs de la medina s'enfilaven cap a la kasba, una construcció començada el 1679 i que fins fa dos dies, com qui diu, era utilitzada per coses de defensa. Allà hi havia un guardià que, si tenia tancat, bastava pegar dos cops a la porta perquè vengués a obrir. Llavors, des de la part alta de l'interior, es tenia una magnífica vista que anava des de les cases construïdes ran de la fortalesa per, seguint amb els voltants de la població, descobrir unes muntanyes blavoses després de les quals hi havia, segons digué el guardià, la frontera algeriana. Tot plàcid i calmat, a El Kef. Mes tard, ja de nit, el restaurant Venus -segurament dels propietaris que l'hotel del mateix nom- tenia totes les taules plenes. Es menjava, es bevia molt de vi... Perquè, tanmateix, l'endemà seria un altre dia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris