nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

La djambija per companya

Potser no havia d'haver pensat aquestes coses, però, vista de prop, la por no feia gens de por. Ho havia comprovat durant la primera visita, i a la segona tot estava al seu lloc i res no feia avinent de la proximitat de cap perill. Iemen es presentava -s'intuïa als llibres, també als mitjans de comunicació i a les recomanacions ministerials- com un lloc a evitar o, en cas d'anar-hi, posar en marxa les màximes mesures de seguretat. Cal dir que, principalment durant els primers dies, podien impressionar els homes amb el kalaixnikov a l'espatlla i la djambija penjant enmig de les cames. Ràpidament vaig comprendre que, en principi, el kalaixnikov no representava cap perill i que el punyal corbat que duien tots els homes a partir dels cinc o sis anys, rarament es convertia en arma perillosa. Possiblement ho duien com una evident virilitat.

A vegades em deixaven dur el fusell, i mostraven la seva satisfacció si, des de la meva total ignorància del tema, n'alabava les qualitats. La seva lleugeresa, la bona conservació de tots els elements, etcètera. El posaven a les meves mans o l'abandonaven sobre la taula on havíem dinat com si ens coneguéssim de tota la vida. Darrerament era ben rar veure aquesta arma entre els homes de la ciutat. Fins i tot per algunes carreteres apareixien senyals recomanant que no es portessin.

La djambija sí que es portava. Tothom en duia. A vegades els demanava si no els resultava incòmoda per conduir o per traüllar tot el dia, penjada allà on anava penjada. I no, responien que no els molestava gens. Segurament no mentien, perquè tot mascle que passava pel carrer duia, per damunt de les primes robes de vestir, el punyal de fulla corbada amb la punta mirant cap amunt. En casos excepcionals, el perquè no el vaig aclarir, algú només passejava la beina, sense l'arma esmolada. Arma que sempre anava acompanyada d'un vistós cinturó, dels quals ja se'n feien d'última generació, on hi havia lloc per a ficar-hi el mòbil. Quan passava uns dies a un poble de muntanya, va córrer la notícia que, per un no se sabia el perquè de dos joves amics de tota la vida, un acabà amb la fulla d'una djambija clavada a l'esquena. Un cas excepcional, que no encaixava gens dins aquell paisatge bell i plàcid, sense gens de por, que quasi tocava al

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris