bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

La passió per Pere Calders uneix Javier Matesanz i J. Carles Bestard

L'autor escrigué 'Calderianes' pensant ja en l'intèrpret de l'obra

Sota la direcció de Javier Matesanz, Joan Carles Bestard puja a l'escenari per donar vida al personatge de Pere, el protagonista de la tragicomèdia Calderianes.

-Com va començar la vostra relació amb Pere Calders, un dels millors escriptors de contes de la literatura catalana?
-(J.C.Bestard): En la carrera de magisteri, a l'assignatura de literatura catalana vaig haver de fer un treball sobre Calders i des d'aleshores m'ha acompanyat sempre, em va enganxar el seu humor surrealista.

-(J. Matesanz): Vaig dir a Bestard que ja tenia una idea de l'obra que volia escriure per a ell i quan li vaig esmentar Calders, Joan Carles em va treure un llibre d'aquest autor de la seva bossa, així veièrem que ens unia la passió per aquest escriptor de contes.

-Com ha estat això de fer feina amb un dels grans de la literatura com a referent? -(J.C.B): El treball ha estat molt dur, sobretot al principi, perquè el respecte vers Calders m'imposà una pressió important i l'augmentà el fet d'estar sota les ordres d'un director com Matesanz, crític i expert en teatre. Aquesta pressió extrema va fer que em plantejàs la possibilitat de deixar córrer el projecte però, una vegada més, la mà esquerra de Matesanz em va reconduir i pens que el resultat és extraordinari.

-(J.M): Amb l'esforç i amb el treball comuns hem creat el protagonista, Pere, un personatge nascut de l'univers de Calders, amb l'objectiu que si l'autor de contes el veiés el pogués reconèixer com un dels seus.

-Com és exactament un «personatge Calders»? Té res de la imaginació i de la fantasia del contista?
-(J.C.B): Pere, el protagonista de Calderianes, és un personatge desgraciat, ridícul, mediocre i patètic que s'enfronta amb el resum de la seva vida i s'avergonyeix, fins i tot, d'haver-la vista. Ell la defineix com «una vida sense viure». Un exemple que em sembla que descriu molt bé el personatge és una situació en la qual relata que la mort en persona es presentà a un bon home i aquest, com que no li habia donat cita, li digué que anàs a cercar-lo un altre dia. Són situacions sorprenents.

-(J.M): Els personatges de Calders eren com el nostre protagonista, éssers ridículs però alhora plens de tendresa, plens de dubtes sorprenents. En certa manera, Calders la versió catalana del realisme màgic sud-americà.

-L'obra és un monòleg, però és fonamental deixar clar aquest terme.
-(J.C.B): Doncs sí, és una llástima que alguns programes de televisió hagin fet creure que un monòleg és un humorista sobre un tamboret explicant històries divertides i curioses de la vida quotidiana. El monòleg teatral és el gran repte de qualsevol actor i actriu i cal diferenciar-lo del que es podria anomenar talk-show. Aquests tipus de programes han fet molt de malt als monòlegs perquè han provocat confusió entre el públic, que no sap el que trobarà quan s'asseu a la butaca del teatre i es disposa a veure un monòleg, que no té res a veure amb el que es fa a la televisió.

-(J.M): Un monòleg implica que l'actor, com deia Charlie Rivel, «hagi après a plorar per defora i per dedins», ja que li passi el que li passi personalment, damunt l'escenari re tot el pes de l'obra i `l'ha de transmetre com qualsevol altre dia.

-Per acabar, com ha influït Madò Pereta, si és que ho ha fet, en Pere de Calderianes? >-(J.C.B) És fonamental que els autors i el públic aprenguin a diferenciar entre personatge i actor. És evident que Madò Pereta m'ha ajudat molt en la meva vida, però jo som actor des de 1987 i he interpretat molts de personatges. El fet que Madò Pereta, un personatge pròpiament meu, hagi esdevingut televisiu ha provocat que sigui conegut.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris