nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
12°

Per sort a Djerba hi havia el restaurant Haroun

Aquella illa era diferent, no era la Djerba que guardava amb imatges de dues dècades enrere. A vegades tot estava ple de cases que feien carrers nous, urbanitzacions, obra i més obra «d'estil mediterrani», allò que agrada tant als turistes. Jo mirava i no veia aquella illa que havia conegut quan uns pocs hotels s'amagaven entre les palmeres. Abans el far de Taguermess lluïa, blanquíssim, per damunt dels blaus i encara no li feien companyia els 400 cocodrils del parc Djerba Explore ni, com des de ja fa tres anys, s'organitzava la Crocodiles DJ Party «on els fans de la música electrònica es retroben al voltant de DJ's de tot el món», tampoc havien rebatejat un tros d'arena clavant-li el nom de platja Waikiki.

Venia del desert, havia fet molts quilòmetres i disposava d'unes hores abans de la sortida del vol de Sevenair. Tenia un punt de referència que, pensava, potser es mantindria més o menys intacte: el restaurant Haroun. El recordava situat a la vora de la mar, prop del petit far aixecat a la punta del moll tot ple de cossiols que s'utilitzaven per a la pesca del pop. Aquells dies vivia a un petit hotel, tot blanc de calç, amb les buguenvíl·lees, que feien flamarada brecant per damunt les parets. Amb dues passes arribava al restaurant. Esperava, i desitjava, que encara tinguessin les portes obertes i, com abans, el vi blanc ben fresc i el cuscús de peix a punt. Sí, estava obert, el restaurant Haroun, però semblava que la mar s'hagués fet lluny, molt lluny. O al manco no es veia, perquè arreu estava ple de construccions i negocis, sempre ocupant els millors llocs de la Mediterrània. A la vora del restaurant hi havia una mena de vaixell "almenys això és el que volia semblar" fet de ciment i fusta, amb una trinxa d'aigua al seu voltant. Era una terrassa, bar i restaurant, perquè els turistes es poguessin sentir pirates per un dia. S'ha de dir que, per sort, el vi blanc estava ben fresquet i el cuscús de peix es podia menjar molt bé. Després de tantes hores d'anar trotant amb el cotxe pels camins del desert, allà encara era un bon oasi. El sol que passava entre les retxilleres de l'enramada feia estrelletes a la copa del vi, fins a l'última gota!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris