lluvia ligera
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
25°

«He dit que nomia Miquel Àngel Riera»

El volum que lliura demà «Diari de Balears» ofereix una panoràmica general del poeta de Manacor

G. CARRIÓ. Palma.
Francisco Díaz de Castro, professor de la Universitat de les Illes Balears, ha tingut cura de la selecció de poemes de Miquel Àngel Riera (Manacor 1930 - 1996). Aquesta antologia recull part de la seva obra poètica publicada. Díaz de Castro, amic personal de Riera i estudiós de la seva obra, ens atansa a l'univers d'un poeta que afegeix una veu molt personal al panorama poètic del seu temps. Poemes a Nai (1965), Biografia (1974), La bellesa de l'home (1979), Paràbola i clam de la cosa humana (1974), Llibre de benaventurances (1980) i El pis de la badia (1992) és el llistat dels poemaris amb la data de publicació, que no sempre es correspon amb la data de redacció. Miquel Àngel Riera no es va sentir condicionat pels patrons de la generació d'escriptors del 50 i recercà, a través de la forma i el contingut, la bellesa en termes absoluts.

-Doctor Díaz de Castro, davant l'obra tan personal de Miquel Àngel Riera, ens seria molt útil una primera aproximació al seu tarannà.
-Era un home de tracte càlid, respectuós i molt atent. Destacaria la seva discreció i la seva elegància interior. No era un escriptor d'aquells que s'inventen un àlies. La seva poesia és una projecció d'aquesta actitud autèntica i sense artificis. També és important dir que fou un escriptor obert al món i alhora arrelat al seu microcosmos de Manacor, amics i família.

-La creació de Riera és una obra de caràcter atemporal i sobre uns pressupòsits molt personals. Què afegiríeu a aquesta definició general?
-S'ha de distingir el novel·lista i el poeta. La novel·la de Riera és una empresa més aliena a la persona. En aquest camp li interessava la reflexió i la creació de l'estil, de l'ambient, dels personatges. Diguem que és un projecte més tècnic. La seva poesia, emperò, és una crònica íntima i creativa del seu sentir el món i els efectes; molt espontània i de versos fluids.

-L'escriptor mantingué una relació especial amb la generació del 50, ens ho podeu explicar?
-Riera és un escriptor lliure. Hem de pensar que als anys cinquanta es llicencià en Dret a Barcelona i allà llegí poetes importants com Carner, Riba o Papasseit. El resultat d'aquella efervescència fou Poemes a Nai, el seu primer poemari, que ha de considerar-se una eclosió eròtica, passional.

-I quines són les influències que adopta Riera de la generació castellana del 27?
-Riera agafà de Lorca i Aleixandre el llenguatge i la tècnica metafòrica. I admirà, de la poesia dels anys 30 de Pedro Salinas, el tipus de diàleg sentimental amb el «Tu». De fet, molt sovint, Riera empra la segona persona com a element configurador de les seves odes. Per altre costat, traduí i adaptà uns poemes de Rafael Alberti i als anys 70 participà, com altres poetes mallorquins, en un volum d'homenatge al poeta. La figura d'Alberti forma part del seu compromís polític més que d'una influència formal.

-Sovint Riera publicava els poemes quan ja havia passat molt de temps des de la seva creació. Era una intenció programada?
-Riera escrivia sense presses i no era la seva intenció fer, el que es diu, «carrera poètica». Per ell era molt important deixar descansar el text i controlar tot el procés creatiu. Totes les seves reedicions en vida són obres corregides.

-Els anys 80 i 90 són els de la seva consolidació i reconeixement. Com va succeir tot això?
-Cap al 1979, quan es publicà La bellesa de l'home, la seva poesia ja estava del tot consolidada. Però és cert que el seu el llançament dins la indústria editorial l'aconseguí a Catalunya amb la seva novel·lística. Tot i que jo crec que mai deixà d'escriure poesia, són uns anys de silenci de la poesia per atendre els compromisos de la novel·la.

-Ens podríeu fer un itinerari per la poesia de Miquel Àngel Riera?
-Els sis reculls de poemes de Riera es mouen entre dos pols: el primer, de caire intimista i llenguatge oníric i, el segon, crític amb la societat i d'intencionalitat més directa. El primer, Poemes a Nai, és un poemari d'amor imaginatiu, eròtic, molt fresc i tècnicament regular. A partir dels consells de Josep M. Llompart, Riera començà a implicar-se dins la realitat social que concreta molt a Manacor, a Mallorca i sobretot en qüestions de llengua i cultura. Així, el seu segon poemari, Biografia, representa un canvi radical. Era, al cap i a la fi, l'època de la transició democràtica de finals dels 70, que propiciava un nou ambient. Hi apareix el «vosaltres»: els amics, la família, les imatges i el llenguatge quotidians de Manacor. El vers molt més solt i lliure, que demostra menys preocupació formal. La bellesa de l'home continua amb la missió del testimoni i fa una reflexió d'una ètica materialista que és el tema principal: la bellesa d'existir de l'home. El següent llibre, Paràbola i clam de la cosa humana, és tal volta el llibre més dur i irònic. A banda de la presència del «vosaltres», hi entra en joc l'«ells»: els de fora, els que no comprenen la idiosincràsia dels d'aquí, els forans. En els dos darrers poemaris, Llibre de benaventurances i El pis de la badia, torna a dedicar-se a la poesia intimista i al contingut erotitzant. Són clarament llibres d'amor que denoten una ètica personal renovada i provocativa. També són els volums més extensos i acurats. Vénen a ser el tancament del cercle; el retorn a l'inici que tracta amb igual intensitat, quan el poeta ja tenia més de 50 anys.

-I aquest pis a la badia, existí realment?
-I tant!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris