cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
28°

Bona causa, bon rotllet

La segona edició del Solidart celebrada la nit de dissabte a Son Moix va ser tot un èxit

65288

Els joves s'ho passaren d'allò més bé a la segona edició de Solidart.

NEUS JUANEDA.

J. CABOT. Palma.
Quan van anunciar que les copes anirien a partir de llavors a meitat de preu, ja portaven recaptats 8.000 euros, que sumats als 14.000 que aportava l'Ajuntament de Palma resultava un saldo considerable per a la segona edició del festival Solidart. Era clara la consigna: a consumir, aquesta vegada per una bona causa. I és que en general la nota dominant el passat dissabte va ser el bon ambient en un esdeveniment gratuït i ben intencionat. Fins i tot els músics es resignaven davant dels problemes tècnics. «Gràcies a tots, ha estat un plaer malgrat els problemes», es va excusar el madrileny Lonely Joe poc abans d'acabar la seva actuació. Havia estat l'encarregat d'estrenar escenari amb una versió de Wicked Game, de Chris Isaac, que et posava sobre la pista de quins són les fonts del seu so. Els temes de The Dark Ghost of Shame, malgrat el so, van agradar al nombrós públic, que ja des de primera hora s'havia apropat fins al pàrquing de Son Moix.

L'organització va idear un sistema per a, en la mesura possible, agilitar els canvis. Una cosa que més o menys els va donar resultat, encara que de vegades es feia més difícil del previst. Amarillo, els següents a actuar, venien a treure's el corc del seu caòtic pas per Indirama. Però el seu directe, malgrat les bones cançons, no va acabar d'arrencar en cap moment. Van sonar una mica plans, i això, en un grup que viu d'explotar la seva frescor, és un llast considerable. En canvi John Tirado de The Nash va sortir a base de bon rotlle amb el públic i de versions ben escollides. Se li nota la facilitat d'actuar cada setmana en format acústic, fins i tot amb una guitarra com la seva que, vés a saber, sona com si estigués distorsionada. En realitat, els primers a sonar més o menys bé van ser Sterlin, i tampoc és que el so els fes justícia. Van aprofitar per donar rodatge als seus nous temes i van sonar elegants fins i tot sense tenir les condicions tècniques de cara. Una cosa que també aconsegueixen les melodies de Lori Meyers. Els granadins van fer un concert a tres acústiques bastant eixelebrat, gairebé improvisat, però absolutament gaudible.

A aquestes alçades el cos ja demanava una cosa més. I van arribar Satellites amb el més bon directe de la nit. Les bones cançons ja les tenien i les continuen tenint. Juguen a la seva pròpia lliga, fan música en majúscules. En resum: Satellites rocks. Gairebé s'emporten mig escenari per davant a base d'electricitat amb eCome Shining final. Després d'ells allò de Javier Àlvarez semblava una broma sense gràcia. Bastant nyonyo en general, i les seves versions de Boney M i Michael Jackson no van ajudar a millorar la seva imatge.

Més consistència tenien Amaral, fins i tot en format de duet. La veu d'Eva, les lletres i les cançons convencen. Gran part del públic havia vingut per ells, i quan va acabar la seva actuació molts ni es van molestar a esperar Antònia Font. Van decidir reservar el nou material i centrar-se als seus tres últims discs, especialment en Taxi, del qual van treure de tira la primera meitat del seu directe. L'altra meitat va tornar a mostrar els Antònia Font revetlers, divertits i propers. El seu concert va ser el millor final possible a una bona nit. Va fallar el so i pot ser que faltassin vats, però tampoc s'ha de ser tan primmirat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris