nubes rotas
  • Màx: 26°
  • Mín: 26°
26°

Dotze escriptors per al segle XX

El llibre de demà compila articles de l'investigador de la literatura Pere Rosselló Bover

G. CARRIÓ. Palma.
El professor de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover és qui té cura d'Aproximacions i semblances. Dotze escriptors catalans del segle XX. El volum és una miscel·lània de setze articles que respon a una successió condensada del panorama literari del segle. La finalitat és presentar, d'una manera més o menys panoràmica, aquests escriptors que han esdevengut imprescindibles per a la nostra tradició literària: Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Guillem Colom, Josep Pla, Rafel Ginard, Miquel Colom, Miquel Gayà, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Joan Fuster, Guillem d'Efak i Miquel Àngel Riera.

Hi predominen, per tant, els mallorquins i els poetes. També són escriptors ja desapareguts, l'obra literària dels quals ja és un corpus tancat. La inclusió de Josep Pla, del Principat de Catalunya, i de Joan Fuster, del País Valencià, responen, segons el doctor Rosselló, a una intenció de mostrar diferents figures essencials dels Països Catalans, que van viure un mateix context, delicat en certs moments del segle XX.

-Doctor Rosselló, és aquest un llibre de crítica literària?

-Són articles de divulgació de la literatura. Alguns són més específics, però sempre hi predomina la idea de l'aproximació general. Sovint tenen l'origen en taules rodones, parlaments o conferències i, malgrat això, tots ja havien estat publicats. Ara he tengut l'oportunitat de reunir-los i de revisar-los.

-És habitual, en parlar de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, l'ús d'una terminologia propera a la religiositat. S'ha considerat mai aquesta relació?

-Més que a l'àmbit de la religió, la seva poesia és propera a la filosofia. És el fruit del gran coneixement de la tradició clàssica de l'autor. És cert que, com a filòleg, centrà la poeticitat en la paraula i l'ús del símbol del foc té un innegable ressò espiritual.

-Hi ha un element comú a molts escriptors, i és la seva formació en el Seminari diocesà, fossin o no finalment ordenats.

-La formació que oferia el Seminari o els ordes regulars era més àmplia, en aspectes com la formació humanística o la literatura grecollatina, que la de la universitat. Rafel Ginard i Miquel Colom foren franciscans i són creadors d'una obra religiosa de gran qualitat. Per altre costat, dins una societat àmpliament catòlica, la religió, o si es vol, l'espiritualitat, és sovint un element important en molts d'escriptors. Aquesta influència arribà fins els anys 70.

-Els vostres escrits sobre Rafel Ginard denoten un cert to reivindicatiu...

-Sempre se l'ha considerat un folklorista i, en realitat, la seva dimensió intel·lectual és molt major. Ginard se sentia un escriptor i ho demostra el voluminós material literari que va deixar. Els seus principals problemes per dedicar-se a la literatura varen ser l'època en què va viure i el fet de pertànyer a un orde religiós, la qual cosa el va limitar molt. Tot i això, fou un poeta de l'Escola mallorquina ben digne. El fet de no publicar en vida cap poemari féu que la crítica l'oblidàs.

-Miquel Gayà féu estudis sobre l'Escola mallorquina. Però, no és confon Escola mallorquina i paisatgisme?

-L'Escola mallorquina se centrà en el paisatge per evitar temàtiques vedades com la política, la religió o el sexe. Això provocà un situació d'estancament i tanmateix no aconseguiren superar el paisatgisme de Costa i Llobera.

-Durant el franquisme hi hagué intents de fer un teatre alternatiu. Quin fou l'èxit d'aquesta iniciativa?

-Guillem Colom féu un teatre de ressò molt minoritari, tot i que Antígona es va representar a Barcelona. Es proposà dignificar el teatre, que restava ancorat en el «teatre regional». Però la seva obra dramàtica, que responia al model del teatre del segle XIX, es veié fortament condicionada per la repressió del franquisme contra el català.

-Josep Pla parla de la necessitat de fer-se entendre. La seva condició de periodista degué ser un condicionament...

-Pla reaccionà contra la literatura noucentista que, segons ell, era massa complicada i elitista. L'escriptor creà un estil que connectava fàcilment amb els lectors, la qual cosa està en relació amb el seu ofici de periodista.

-Quina era la relació entre Jaume Vidal Alcover i Llorenç Villalonga?

-Jaume Vidal va ser un gran coneixedor de Llorenç Villalonga, de la seva obra i del seu món. Els unia el profund coneixement de la societat i de la noblesa mallorquines, que, a més a més, apareixen en l'obra d'ambdós. Tot i això, varen tenir discrepàncies a causa dels seus diferents tarannàs i ideologies.

-Guillem d'Efak i altres autors ressenyats pertanyen a la Generació dels 50, faci'm dos cèntims del grup.

-Els uneix sobretot el fet històric. Són la primera generació jove després de la Guerra civil. Estilísticament, comparteixen alguns elements, com l'admiració per la Generació del 27 castellana concretada en la poesia metafòrica i l'allunyament de l'Escola mallorquina. Compartiren iniciatives literàries com les trobades dels Amics de les Lletres o la revista Raixa, impulsades per Francesc de Borja Moll, i en les quals també participà el valencià Joan Fuster. Literàriament, però, tenen mons i estils propis.

-Josep M. Llompart era una de les ànimes del grup...

-I ara, en canvi, pareix com si l'haguessin reclòs al Purgatori: se'n parla poc. El món editorial de Catalunya l'ignora, mentre enalteix altres intel·lectuals d'un nivell menor. És el mateix que feren amb Blai Bonet, Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo després de morir. Llompart va ser una figura irrepetible, com a poeta i com a escriptor, com a estudiós de la literatura i com a activista compromès per la llibertat política i pel reconeixement de la llengua i cultura.

-Miquel Àngel Riera mantengué una posició distanciada de la Generació dels 50, com s'explica?

-Riera se situà intencionadament a la perifèria, perquè considerava que la feina literària sobretot necessita solitud i és incompatible amb la vida pública. Havia comprovat que el contacte amb el món literari perjudicava la feina de l'escriptor, ja que li restava un temps necessari per a escriure una obra de qualitat.

-Creieu que l'adaptació cinematogràfica d'El mar, a partir de la novel·la de Blai Bonet, l'ha ajudat a tenir més difusió?

-Blai Bonet és més conegut com a poeta que com a narrador, però la seva novel·lística va guanyant consideració, potser gràcies a aquesta versió cinematogràfica i les traduccions a altres llengües. Tot i això la seva peça teatraParasceve, malgrat ser una obra molt agosarada i aconseguida, encara és quasi desconeguda.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris