cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 15°
14°

«M'és igual cine o televisió, el que compta per a mi és poder explicar una història»

El cineasta Peter Bogdanovich, un dels convidats més esperats a TertúliaUDeià

J. CABOT. Deià.
Sempre se l'ha tingut per un dels cervells de la seva generació: algú que es passava el dia veient pel·lícules, llegint sobre pel·lícules, imaginant pel·lícules. Peter Bogdanovich s'ho pren amb calma. Fa gairebé una dècada que no firma cap projecte de certa rellevància. Darrerament treballa, sobretot, per a la televisió i escriu llibres. Comença a bufar el vent a la terrassa del seu hotel a Deià. D'aquí a unes hores participarà en la segona edició de les tertúlies organitzades per la franquícia mallorquina de l'Hay Festival.

-Durant els últims deu anys heu treballat, sobretot, per a la televisió. Supòs que és un mitjà bastant diferent...

-No veig tanta diferència entre la televisió i el cine. L'únic és que tens menys temps, però per a mi el procés és el mateix. Treballes amb més pressió, has d'anar més ràpid. Però hi estic acostumat: la meva primera pel·lícula la vaig filmar en 23 dies, que és més o menys el temps en què has de filmar per a la televisió. Això sol suposar que has de saber què vols i aconseguir-ho ràpid.

-En altres temps la televisió era alguna cosa com l'infern per a un director de cine. Això ha canviat?

-Mai no he tingut una actitud «esnobista» cap a la televisió. Per a mi no deixa de ser una pel·lícula o una cosa bastant semblant. Ara, crec, s'encreuen el cine i la televisió molt més del que mai no s'han encreuat, i això està bé. Per mi es tracta sempre d'explicar una història.

-Treballau en una nova pel·lícula, Roman Nights?
-Treball en el guió, però no hi ha res definitiu; i faig feina en altres projectes. De fet, estic en el procés de càsting d'alguns. Quina pel·lícula faré primer? No ho sé, la veritat.

-Heu llegit el libre de Peter Biskind Moters tranquils, braus salvatges? Fa justícia a la seva generació?

-No m'agradà el llibre. En realitat no l'he llegit, perquè llegesc dues frases i m'enuig. Crec que s'escriu sobre aquesta era, de final dels seixanta i principi dels setanta, perquè allà comença molt del que està passant avui al cine: la independència, la gent que vol fer pel·lícules més petites, però més importants, parlar de coses...

-Almenys aconseguiren fer un cine més europeu, si em permet l'expressió, més intel·lectual i atrevit.

-Èrem molt joves i teníem un punt de vista molt diferent. Sí que ens van influir els directors europeus. Supòs que sí, que el cine americà es va fer més europeu.

-Fent una ullada enrere, amb quina pel·lícula us quedaríeu de les que heu dirigit?

-Se suposa que els pares no tenen fills preferits però, per raons molt personals, la pel·lícula preferida és They All Laughed (Tots rigueren, 1981). No dic que sigui la meva millor pel·lícula, però és la favorita.

-Veis les vostres pel·lícules?
-No. Només quan algú ve a casa i li ve de gust veure-la o com he fet últimament, quan he de preparar un DVD. Ho acab de fer amb The Thing Called Love (Aquella cosa anomenada amor).

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris