algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Pep Bonet: «Jo arrib quan la CNN se'n va»

El fotògraf mallorquí torna a l'Illa per retratar-hi els paisatges i els personatges a punt de desaparèixer

CARLES DOMÈNEC. Amsterdam.
La imponent estètica de les fotografies de Pep Bonet (Colònia de Sant Jordi, 1974) no frivolitza amb les temàtiques tractades. És la manera de transmetre més emoció, fer que el patiment es comprengui com una cosa pròpia i aconseguir una bona imatge. El fotògraf exposarà el seu treball sobre la sida per desembre, a la Pedrera de Barcelona, i enllesteix dos llibres d'autor de l'editorial holandesa Rozenberg, Faith in Caoos i Posithiv+. Després abandonarà Amsterdam, la seva base d'operacions des de l'any 1997 i s'instal·larà al seu estudi de Santanyí per retratar els personatges decadents i genuïns. Serà la seva manera de convertir en universal el seu món local.

-Vós heu explicat els grans temes, com els primers anys de pau a Sierra Leone, a partir de petites històries quotidianes...
-El que ho uneix tot són les conseqüències físiques i psíquiques de la guerra sobre la població civil. Hi vull personalitzar perquè vull ser subjectiu, contar una història de prop sense caure en la narrativa fotoperiodística i explicar històries menys òbvies, que al final són més interessants.

-Es tracta d'un projecte a llarg termini.
-Vaig anar a cercar la fe a través de les víctimes de la guerra. Vaig fotografiar els amputats jugant a futbol, els infants cecs mutilats pels rebels, d'una manera poètica i amb un enfocament diferent. Vaig pensar que aquells infants no veien la llum, un dels motors de la fotografia, i vaig jugar amb la llum i amb les ombres.

-I visitàreu un centre psiquiàtric.
-Tots estaven encadenats. Els tanquen sense diagnòstics ni psiquiatres. Els fermen perquè no hi ha portes. El que més m'afectà va ser veure que, en alguns casos, es tractava de gent molt intel·ligent que no tenia res a veure amb la guerra.

-Quina és la vostra motivació?
-El meu motor ha estat sempre viure experiències noves, alguna cosa que jo desconegui. Hi ha alguna cosa que m'estira, no és per canviar res. Això és alguna cosa que ve després.

-Aconseguíreu una ajuda per als amputats...
-La repercusió és sempre mínima. La gent es tem que no fa res. A través d'una ONG, vaig trobar 28.000 euros per a l'equip de futbol d'amputats. Vaig parlar amb Camper perquè vestissin l'equip. Encara ho enllestim, perquè ara hi haurà la Copa Africana de Futbol i el Mundial.

-El vostre estil suggereix més que mostra. Es necessita una certa cultura fotogràfica per entendre les vostres imatges?
-Jo he volgut ser un nin dolent, rompre motles. M'he barallat amb molta de gent pel tema de l'ètica que hi ha darrere. Abans es contaven les històries de cap a cap. Jo intent fer alguna cosa diferent, fora de l'ètica del fotoperiodisme. Quan la CNN se'n va, és quan jo arrib.

-És possible fotografiar altres temes, després d'haver retratat el patiment?
-Sí, perquè l'enfocament és diferent. A l'Àfrica no prepar les fotos. A Mallorca vull inventar. Hi ha limitacions en el fotoperiodisme que t'impedeixen ser creatiu. No pots moure una dona que es mor perquè posi d'una determinada manera o cercar més bé la llum.

-Amb el treball sobre els mallorquins, passau al gran format...
-Em va impactar l'exposició de Richard Avedon al Caixafòrum, amb aquests americans en gran format que et miraven. Aquests personatges eren molt profunds, però crec que hi ha algun mallorquí que els guanya de molt. He hagut d'aprendre que es necessita temps. La càmera de plaques és un mitjà que t'obliga a anar lentament i que dóna moltes possibilitats amb els desenfocaments.

-I què us atreu ara de Mallorca?
-Ja conec com moure'm per treballar i no necessitat estar en una ciutt amb tanta pluja. Dins l'aïllament de Mallorca, esper trobar-me a mi mateix. Ho puc fer, perquè he estat fora des dels 14 anys.

-I dels mallorquins?
-El mallorquí té alguna cosa de surrealista. No sé gaire bé si el missatge final serà tràgic, dramàtic o humorístic. No sé si seré capaç de trobar l'essència de tota aquesta gent. M'interessen les històries peculiars, una cosa que s'està acabant. És una cosa que he de fer com a mallorquí. M'agradaria anar a fotografiar amb el meu amic Guillem Burguera, que observàs els personatges que retrat i escrivís un poema sobre cada un.

-Per què us interessa tant el patiment?
-Perquè és el gran desconegut. No havia vist mai realitats tan distorsionades com les que veig ara. Sierra Leone va ser la primera. Era dur, moltes cames i braços tallats, gent boja. Em va impactar molt i tots aquests elements aportaven molt visualment. Quan vaig guanyar le Fotopress, el Visa pour l'Image i uns quants premis internacionals més, vaig decidir aprofitar la ratxa, continuar fotografiant l'Àfrica. M'interessava la guerra i com s'hi mou un fotògraf.

-Com veis el vostre futur com a fotògraf?
-Intentaré continuar treballant a l'Àfrica, amb temes socials però, en paral·lel, vull dur a terme projectes més artístics, com el de Mallorca. Veure patir la gent repercuteix en tu. Necessites aturar-te. És una de les raons per les quals me'n vaig d'Holanda. Després d'un viatge a l'Àfrica, no vull continuar escannejant morts en un dia plujós. M'estim més anar a Mallorca, tenir una mica més de vida social, estar amb la meva gent.

-En quin moment heu tingut més por?
-A Somàlia, en travessar un chek point, tots preparen les seves armes. No saps si dispararan o no. Anant amb cotxe per Mogadiscio, també ho passes malament. Sempre he tingut molta de sort. Una vegada ens tancaren, mentre filmava amb Sergi Agustí, però Metges sense Fronteres ens va treure d'allà.

-Alguna vegada heu mostrtat les vostres fotografies en projeccions. És un bon format?
-Les exposicions millors que he fet han estat projeccions audiovisuals, no fotografies penjades. Si contes la història en 15 minuts, amb fotografies, música, pauses i textos, forces els espectadors a veure cada foto en un temps determinat, crees sensacions determinades. El primer pic que ho vaig fer va ser a la Misericordia de Palma. La gent en sortia impressionada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris