nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

La UIB distingeix amb un doctorat el primer poeta, Palau i Fabre

56884

El rector felicita el poeta.

J:M.

La poesia entrà ahir per la porta gran a la Universitat de les Illes Balears. Josep Palau i Fabre fou nomenat doctor honoris causa i fou el primer poeta a ser distingit amb aquest reconeixement. La proposta va partir de la Facultat de Filosofia i Lletres, que d'aquesta manera va voler admirar la doble vessant de Palau i Fabre, la del poeta, la del creador de bellesa amb les seves paraules; i la de l'estudiós, un dels màxims especialistes en l'obra i en la vida de Pablo Picasso.

La Universitat no es limità a reconèixer el poeta i l'estudiós, sinó que doctorà l'home, el lluitador pel país, per la llengua i per la cultura nostrada. «No és veritat que la nostra llengua i la nostra poesia siguin respectades mentre la primera no és mestressa a casa nostra en tots els àmbits i en totes les circumstàncies, mentre sabem que li són escatimats els espais i els atributs que li són propis i consubstancials. Mentre, del bressol a la tomba, no impregni la vida de tots els ciutadans dels Països Catalans en tots els ordres».

Aquesta reflexió, expressada pel poeta fa poc temps, resumeix el seu pensament i ressonà amb força al saló d'actes de Son Lledó en la veu d'Antoni Artigues.

Dos padrins
I és que el doctorat de Palau i Fabre fou singular, perquè tingué dos padrins. D'una banda el doctor Antoni Artigues, i de l'altra la doctora Catalina Cantarellas. Cada un d'ells glossà les excel·lències i els mèrits de Palau i Fabre per poder rebre aquest doctorat.

Artigues explicà que «la poesia de Josep Palau i Fabre és dionisíaca, neix de l'instint, de l'embriaguesa, i no del raonament, neix de la força vital i no de la impotència; és afirmació de la vida, i no negació, és destructora de valors encarcarats i creadora de nous valors. Enfront de la moral, la religió, la política, la ciència, que fixen les aparences prenent-les com a veritat, i fan viure la gent seguint aquests sentits o valors encarcarats, el poeta destrueix aquests valors i en crea de nous».

A continuació, el padrí manifestà que «Palau i Fabre congenia amb els poetes i els artistes que viuen en un entorn perpetu d'embriaguesa i de somni, i és amb ells que es mimetitza, és a través d'alguns d'ells que es realitza».

Artigues també va fer un recorregut per les influències del poeta, entre les quals es troben Rimbaud, Baudelaire, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ausiàs Marc i Ramon Llull. Aquest darrer centrà la primera lliçó magistral del poeta.

Palau i Fabre havia explicat abans la seva relació amb Mallorca, que es remunta al seu temps d'estudiant. «Va ser gràcies a la coneixença del pare Bartomeu Barceló, que em va omplir el cap de Ramon Llull, que som on som avui, un home que recitava i recitava de memòria el llibre d'Amic e Amat». Palau també especificà la seva coneixença amb Rosselló-Pòrcel, a qui elogià de manera molt especial, i amb Federico García Lorca, «el millor poeta del segle XX».

Picasso
La doctora Catalina Cantarellas lloà la figura de Palau i Fabre i la seva relació amb Picasso. «L'any 1946 Palau i Fabre enllesteix les primeres aportacions sobre Picasso, que es publicaren coetàniament i posteriorment. Alguns títols inicials es refereixen de manera directa a la relació entre pintura i literatura. Tanmateix, l'íntima connexió entre els dos gèneres serà una constant en la incursió picassiana de Palau, d'acord amb la seva vessant d'escriptor. Continua, així, una tradició que aporta a la reflexió pictòrica aquell entusiasme que Plató havia reclamat per a la creació artística».

«Palau sap de guerres, de guerres i de les seves conseqüències: un erm desert on ressonen les botes i algun toc de campana al bell mig de la por, de la persecució de dignitat, i de la cultura. No debades Palau envestirà, en els anys setanta, la interpretació de Gernika, la resposta de Picasso a una de les atrocitats feixistes de la Guerra Civil».

La doctora també declarà que «l'obra i la vida de Palau és molt més complexa, sempre, però, inserida dins l'essència de la fidelitat al propi país. No és casualitat, i ell s'hi ha referit més d'una vegada, que tota la seva bibliografia picassiana hagi vist la llum sempre en català, amb independència de la traducció a altres llengües».

La Universitat de les Illes Balears ja té un poeta doctor honoris causa, «un poeta nacional català», com el definí el rector Avel·lí Blasco. «Avui reconeixem un poeta vertader, que són els ciutadans més útils de la tribu». I ahir, el ciutadà més útil de la tribu catalana s'emocionà en rebre el tribut d'una Universitat un poc més sàvia, més màgica, una Universitat on es respira més poesia.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris