nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
16°

Metges sense Fronteres rep el Nobel de la Pau

«És una gran alegria», assegurà la infermera eivissenca Catalina Torres, membre de l'associació

99354

Els directors de l'organització, James Orbinski i Philippe Biberson, en conèixer la notícia.

«M'he emocionat molt. A casa estam com a bojos». Catalina Torres, infermera eivissenca i gran defensora de la tasca de Metges sense Fronteres, va rebre amb gran alegria que la seva organització hagués guanyat el darrer premi Nobel de la Pau del mil·leni. Quan va arribar a ca seva des de la feina, a les 13'15 hores, va ser el primer que va escoltar de sa mare, que l'esperava per donar-li la notícia.

El premi es va concedir unes hores abans a Oslo a l'organització no-governamental Metges sense Fronteres «per la seva ajuda humanitària en alguns continents». El comitè va recompensar el principi bàsic de l'organització creada el desembre de 1971 a París, segons el qual «totes les víctimes de desastre d'origen humà o natural tenen dret a una assistència professional atorgada amb rapidesa i amb la major eficàcia possible». «Les fronteres nacionals i les circumstàncies o afinitats polítiques no han de tenir gens d'influència sobre l'assumpte de saber qui ha de rebre l'ajuda humanitària», segons l'organització guardonada.

A París, seu de l'ONG, el seu president, Philippe Biberson, va dir que l'atribuació del premi Nobel a Metges sense Fronteres «no és un orgull, sinó un desafiament».

Mentrestant, a Eivissa, Catalina Torres, assegurava que «el premi és una satisfacció per a tothom. Servirà perquè la gent prengui més consciència, perquè el ciutadà del carrer dediqui més sous a la tasca humanitària que duim a terme». Ara per ara, Catalina és a Eivissa. Les seves 'àrees d'actuació' han estat Angola i el Caucas («allà on varen segrestar aquells sets fa uns dies», deia rient). Angola és un lloc que es repeteix en el seu afer humanitari. «La nostra tasca és, bàsicament, de reconstrucció del sistema sanitari, de posada en marxa: des de campanyes de vacunació a dur els centres de salut. A vegades, a Angola, t'has de fer càrrec de tot un poble. Vivim en el lloc, coneixem la gent, ens hi relacionam,... intentam ajudar en tot el possible,...» i això ho diu una dona que assegura que «s'ha de desmitificar una mica això dels col·laborants. De vegades hi pot haver situacions complicades allà on estiguis, però a tothom en té, a ca seva. Jo som una persona que m'adapt ràpidament a tots costums i maneres de viure i no hi veig res de complicat en la idea de passar una temporada lluny de casa. Ans al contrari, el que em costa és tornar-hi».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris