«No conec cap actor normal, tenint en compte el que s'entén per normalitat. Tots són uns desequilibrats. És veritat que tots vivim en un món de bojos, d'esquizofrènia entre allò que som i el que aparentam ser, però els actors encara ho són més». Qui parla així és Adolfo Marsillach. Ho afirma amb un somriure burleta. Home de teatre amb més de mig segle de professió, ahir parlà a la Fundació la Caixa de Palma sobre «La creació en el teatre». És un tema del qual coneix tots els ets i uts. «Jo puc parlar com una persona més de l'engranatge que acaba essent el fet teatral, com a director, com a intèrpret, com a escriptor... El teatre és una creació col·lectiva, com el cinema, com l'òpera... com un novel·lista, com un poeta o com un pintor, no necessita de ningú més. Amb el teatre, això no passa», explicà aquest polifacètic home de cultura.
No té «gens d'interès» a tornar a ser actor però és a punt de fer-ho gairebé trenta anys després d'haver-los abandonat. Ho farà al Teatre Lliure de Barcelona de la mà de Lluís Pasqual i acompanyat de Núria Espert. L'obra: Quien teme a Virgínia Wolf?. Ell n'ha fet l'adaptació, va estar a punt de dirigir-la, i finalment la representarà. Un retorn amb regust de repte. «Fa molts anys que no he actuat i tenc un cert punt de curiositat, què em queda d'actor?». Per abril, i només aquesta vegada. «Serà una experiència, però no tindrà continuïtat, no vull tornar a ser actor, estic cansat, no hi tenc gens d'interès». Una confessió franca, amb somriure sorneguer inclòs, que reconeix no haver fet l'any passat, quan visità Palma amb Una noche con los clásicos, per «no fer mal a l'espectacle». Seguint amb aquesta línia, Masillach contestà un rotund «no», quan se li demanà si recomanaria a algú que es dedicàs a la interpretació. «Si no ho vaig fer amb les meves filles, per què ho he de fer amb un altre. No ho recomanaria perquè la frontera entre èxit i fracàs és massa fàcil. Sempre que tens un èxit, estàs al caire del fracàs», apuntà.
Compagina la feina d'actor amb la d'escriptor. Ahir mateix havia rebut el primer exemplar de la seva autobiografia, Tan lejos, tan cerca. El llibre serà als quioscs la setmana que ve. Signarà autògrafs gustosament?. «Ho diu per l'altre dia en Fernando Fernán Gómez? (riu). No vull parlar malament de Fernando, perquè és molt amic meu, però allò no va estar bé. El que passa és que Fernando té molt mal geni, sobretot darrerament, no sé què li passa», comentà. La biografia, on es «diu la veritat que es pot dir i que un creu que és veritat», ha rebut el Premi Comillas. Tot un regal. «Els premis són sempre accidents. Millor que n'hi hagi, com que hi hagi crítiques bones, però no escric per això. El llibre s'hauria publicat igual».
