algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
16°

Mor l'actriu Rosa Maria Sardà als 78 anys

172655

L'actriu i humorista Rosa Maria Sardà ha mort aquest dijous a Barcelona als 78 anys. L'actriu patia un càncer limfàtic des del 2014.

Va treballar tant en el cinema com en el teatre i la televisió, i tant en el registre còmic com dramàtic, sent una de les actrius més destacades i populars de la seva generació i una de les actrius més importants del país. Sardà també va destacar com a directora de teatre. Va començar la seva formació artística en un grup de teatre per a aficionats al barri d'Horta de Barcelona. El 1962 va debutar al teatre professional i va arribar a la televisió i el cinema a finals dels setanta i als vuitanta.

En el cinema va destacar el seu paper en films com ara El vicari d’Olot, de Ventura Pons, La febre d’or, de Gonzalo Herralde, Moros y cristianos, de Luís García Berlanga, Sin vergüenza, de Joaquín Oristrell, ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, de Manuel Gómez Pereira o Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar. Amb Ventura Pons també va rodar Actrius, Carícies, Amic/amat i Anita no perd el tren. Un dels últims films en què va aparèixer Sardà va ser Ocho apellidos catalanes.

En els darrers anys, la seva carrera ha estat més lligada al teatre, amb papers rellevants en obres com ara La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca o Crec en un sol déu, de Lluís Pasqual. Pel que fa a la seva participació en obres teatrals, destaquen, entre moltes més, Tot esperant Godot, Quan la ràdio parlava de Franco, Roses roges per a mi, El balcó, Mare Coratge, L’Hostal de la Glòria, Shirley Valentine i Fugaç. Entre molts més premis, va rebre el Gaudí d'Honor el 2016, dos premis Goya com a millor actriu de repartiment i tres premis Butaca, dos a la millor actriu i un d'honorífic.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per sebastià, fa 10 mesos

Comentari de'n David Brugué 6-12-18
És una de les actrius cata­la­nes més reco­ne­gu­des. D’aque­lles per­so­nes que et cauen bé, que són simpàtiques. I que fan bé la seva feina, la d’actriu. Fins que les per­so­nes que admi­res per la seva feina par­len de qüesti­ons que no tenen res a veure amb la seva feina. I lla­vors arriba la decepció. No és que Rosa Maria Sardà no pugui pen­sar el que li doni la gana. Ni que no pugui dir el que vul­gui. Hi té tot el dret. Això no vol dir que no et pugui cau­sar rebuig. En una entre­vista a El País en diu de molt gros­ses. “Els diri­gents inde­pen­den­tis­tes van come­tre delic­tes. No són vícti­mes de res, perquè van triar el seu destí.” Això, a banda de dir que els exi­li­ats tenen “molta barra” i que si no ets inde­pen­den­tista ets “mala cata­lana”. Un qua­li­fi­ca­tiu que es posa ella mateixa. Almenys és favo­ra­ble que els empre­so­nats siguin alli­be­rats. Amb con­di­ci­ons.
Sin­ce­ra­ment, la senyora Sardà no ha entès gaire res del que passa a casa seva. Tot i viure en un car­rer de Bar­ce­lona per on han des­fi­lat més d’un milió de per­so­nes cla­mant inde­pendència, l’actriu parla com si les deci­si­ons que s’han pres fos­sin una dèria dels polítics i no d’una ciu­ta­da­nia que ho ha recla­mat. Ni un sol record per a les famílies. Però ella no presta atenció en això. Ho fa en els joves, que diu que no tenen ni idea de què fan quan cri­den “fora fei­xis­tes”. Sardà con­fessa que ella, i els de la seva gene­ració, han hagut de patir dues dic­ta­du­res: la de Franco i la de Pujol. I ho fa bana­lit­zant el que ella denun­cia, perquè l’expre­si­dent català no va fer afu­se­llar ningú. Pots no estar d’acord amb el que va fer, però no li pots dir dic­ta­dor perquè et desa­cre­di­tes sol. De fet, a les foto­gra­fies del 1994 se la veu ben con­tenta quan Pujol li va fer entrega de la Creu de Sant Jordi. Però com que Pujol era tan dolent, ella la va tor­nar l’any pas­sat. "Només" va tar­dar 23 anys. Almenys acaba dient una veri­tat com una casa de pagès: “Tinc més sen­tit de l’humor que de l’honor".

Valoració:8menosmas
Per Jaume, fa 10 mesos

Jo li desitjaria que descansàs en pau, si no fos perquè crec que quan s'apaguen les constants vitals, ningú no descansa i manco en pau, simplement ja no existim. Vull dir que descansam en pau quan dormim, per exemple, si és que dormin a plaer. Vull dir que per descansar, un ha de menester estar viu. Altra cosa és deixar de pati; això sí que és segur; quan ens morim, deixam de patir (i també de gaudir del descans en pau)
Jo destacaré un altre costat d'ella, no sé si bo o obscur, dependrà del punt de vista de cadascú. Va ser quan pels carrers de Barcelona es va manifestar acompanyada de Valls, Vargas Llosa, Pepe Borrell, Arrimadas, Iceta o Pablo Casado i altres partidaris de l'aplicació a Catalunya de l'article 155 de la constitució espanyola.

Valoració:8menosmas
Per M, fa 10 mesos

Vull destacar el seu costat bo, com una gran actriu, que el mateix feia riure que fer caure les llàgrimes.
Dono els meus condols a la familia, amics i a la gent del teatre.
Descansi en pau.

Valoració:6menosmas
Per Homero, fa 10 mesos

Una gran persona i una gran actriu! Descansi en pau.😢

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris