nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
11°

La Fortalesa, 4 segles d'història

La fortificació més estratègica per defensar el port de Pollença ha superat el pas del temps. Encara es conserva i és una mansió captivadora, només apta per a milionaris

Estat de la Fortalesa de Pollença durant un període en què fou abandonada.

16-07-2011 | ARCHIVO

Al llarg del segle XVI, els atacs de corsaris i pirates eren un perill freqüent per a la població pollencina. En casos d'alarma, els nins, les dones i la gent gran eren traslladats a Alcúdia, mentre que les tropes defensaven Pollença tan bé com podien.
L'any 1590 es planejà la construcció d'una fortalesa a la península de la punta de l'Avançada, situada a la badia, entre el caló i la platja d'Albercutx, un lloc estratègic per "defensar l'entrada del port de possibles atacs", segons explica l'historiador pollencí Pere Salas. Malgrat l'acceptació del poble envers la construcció, finalment no s'alçà a causa de diverses problemàtiques.

1613
No va ser fins al 1613, emperò, que, arran d'un atac sarraí que provocà la captura de 10 persones, el jurat Gabriel Martorell proposà el bastiment de la fortificació al Consell de la Universitat. La iniciativa fou acceptada per l'òrgan municipal i, anys després, el 1622, quan el virrei visità Pollença, aprovà la petició dels jurats i es començà la construcció de la Fortalesa. Les obres van ser encarregades al mestre picapedrer Gabriel Ballester; i els plànols, a l'enginyer reial Antoni Saura. Aquesta primera edificació era originàriament més petita, i s'esbucà al cap d'un any i mig d'haver estat inaugurada, "per l'escatiment dels materials, escassos i dolents, i per la feina mal feta", explica Salas.

1684
La Fortalesa s'acabà de reconstruir completament el 1684. Disposava d'una planta hexagonal i d'un pati interior circular, voltat d'un fossat i amb defenses exteriors per a fuselleria. Tenia dos ordres d'albergs fortificats i, sobre la terrassa, hi havia els emplaçaments dels canons. S'hi entrava per un pont d'una sola arcada, sobre el qual es col·locava el llevadís. Era, per tant, una construcció militar estratègica pròpia de l'època, "que tenia una dotació militar permanent", explica Salas.

A principi del segle XVIII s'hi realitzaren les primeres reformes, se n'ampliaren les instal·lacions i la Fortalesa es convertí en una base militar estable, que albergava una bateria de canons. L'historiador explica que durant aquells anys "no només es protegien de les incursions corsàries, sinó que també hi havia la preocupació que els anglesos, que havien ocupat Menorca, intentassin alguna cosa".

"Durant l'època medieval i moderna va ser un lloc molt important, però va perdre interès quan s'inventaren nous sistemes defensius, com les talaies; per això, a mitjan segle XIX els militars abandonaren la base", explica Salas. Poc després, "Llobera i Garau, una família important de Pollença, amb una possessió a prop, varen comprar les terres, tot i que eren molt improductives", diu.

1919
El primer ús no militar de la Fortalesa arribà l'any 1919, quan el pintor argentí Roberto Ramaugé la comprà per 45.000 pessetes a la família Llobera i Garau. Raumagé li donà l'aspecte actual de mansió amb les reformes que hi va fer: construí cases per a convidats, unes escales per arribar a la mar, miradors per contemplar-hi les impressionants vistes, reforestà la península amb pins i es cuidà de decorar els jardins. Els elements ornamentals foren encarregats a l'escultor Joseph Cref. "I no només va fer-hi estructures noves, sinó que les va esculpir, fet molt important", insisteix Salas.

L'època daurada de la Fortalesa arribà amb la transformació que hi féu el pintor argentí, i que la convertí en un centre de reunió dels artistes europeus i internacionals de l'època. El pintor Anglada Camarassa; el guitarrista Andrés Segovia; el pintor, escriptor i dramaturg Santiago Russinyol; els pintors Tito Cittadini i Joaquim Sorolla; i el poeta Adan Diehl, que el 1929 construí l'hotel Formentor, eren alguns dels hostes més habituals a la propietat. Les festes i saraus que s'hi organitzaven, i que fins i tot podien arribar a durar dies, sorprenien els pescadors.

1936
Amb l'arribada de la Guerra Civil, però, s'hi acabaren les celebracions: el Ministeri de l'Aire expropià els terrenys a Ramaugé, perquè els considerà zona estratègica, i el propietari els hagué d'abandonar. La Fortalesa "es tornà a rearmar amb peces d'artilleria moderna i amb previsió de possibles desembarcaments", explica Salas. Durant els següents onze anys fou ocupada per tropes que degradaren les luxoses construccions que Ramaugé hi edificà.

1964
La península fou abandonada fins al 1964, quan el propietari inicià accions legals per recuperar-la. Començà així un llarg procés judicial per tal de recobrar la titularitat de la finca, que estava deshabitada i en runes. Roberto Ramaugé morí el 1973, sense veure retornada la Fortalesa; finalment, els seus hereus la recuperaren el 1985. "Des de final dels anys 80 hi hagué certs intents, per part de les administracions públiques, per comprar-la. A Pollença hi havia grups conservadors que demanaven un augment en el nivell de protecció de la finca, aleshores abandonada", explica l'historiador. "Principalment volien que no s'escanyàs, rehabilitar-la i que es pogués conservar".

1989
Quatre anys després, el 1989, es vengué a l'anglès John Ogden, que la reformà completament per una quantitat propera als 4 milions d'euros. La compra fou per a un ús residencial. A final dels 80, i a diferència d'anys anteriors, ja s'entreveia el potencial de la zona com a residència d'alt nivell. Durant els anys 90 hi hagué rumors que relacionaven l'Estat com a possible comprador dels terrenys de Pollença. Tot apuntava que volien convertir la Fortalesa en la nova residència d'estiu dels reis. La privacitat absoluta de què gaudeix i l'accessibilitat limitada, únicament a través d'un carrer privat, eren un dels atractius de la finca.

2008
Ogden la posà el 2008 en venda i començaren els rumors. La revista Forbes la considerà una de les cases més cares del món, només accessible per al miler de persones que posseïssin una autèntica fortuna a la butxaca. La immobiliaria Kühn&Partner, que la definí com "la propietat més cara d'Espanya" i pretenia vendre-la per 120 milions, entrà en guerra amb Engel&Völkers, que la taxà en 100 milions. Molt lluny de les apreciacions del seu propietari, que es conformava amb una quantitat que oscil·làs entre 30 i 60 milions d'euros.

La propietat es posà en contacte amb el Consell de Mallorca, presidit en aquell moment per Francina Armengol, i amb l'Ajuntament de Pollença, per oferir la compra de la península. Tot i que l'Ajuntament pollencí demanà al Consell i al Govern que la comprassin, la manca de pressupost serví a Armengol per donar una negativa. El juny de 2010 es plantejà la idea que un president o alt càrrec la pogués comprar, perquè el seu preu havia baixat als 60 milions d'euros. L'advocat pollencí Tirso Tarragó, representant de la família anglesa Ogden, explicà que hi havia moltes ofertes -cap d'elles de l'Administració pública-, però que res no quedava tancat.

Al final, cap de les dues immobiliàries realitzà la venda. La transacció es gestionà per un bufet d'advocats de Palma i el comprador és una empresa espanyola participada principalment per un ciutadà britànic. L'operació, que es tancà fa un mes, podria haver costat 40 milions d'euros.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris