algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 13°
13°

Dansau, dansau, maleïdes ratapinyades

Estrenaren la llibertat amb un ressorgiment de totes les arts, tot i que hi destacà la música. I visqueren d'acord amb l'airada de sexualitat i estètica que els vingué de gust. Així ho expliquen a dBalears alguns dels protagonistes de la Movida a Palma

Tornaren a obrir-se les grans alamedas per les quals Allende vaticinà que passaria l'home lliure. Però arribada la dècada dels 80, a l'Estat espanyol les grans alamedas s'ompliren de joves ratapinyades. Cal pensar que l'històric obscurantisme franquista, no tan sols en l'àmbit polític sinó també en el moral, sexual i estètic, esclatà com una olla de pressió a principi dels anys 80. Ells encara no ho sabien, però la seva bella transgressió acabaria per anomenar-se la Movida, tot i que assegurin que aquest mot és just una invenció de la premsa.

Precisament aquesta setmana ha culminat l'exposició La Movida del diario Pop, una mostra al centre de la Misericòrdia que pretenia apropar a la gent -i retre'ls homenatge- els protagonistes d'aquella època. No parlam només d'Olvido Gara i els Pegamoides, sinó de les emissions de Radio 3, les nits que acabaven de dia a la sala Rock-Ola, les excentricitats de Pedro Almodóvar i el rock de Nacha Pop. Ara bé, tot i que Madrid fou la capital d'aquest moviment, les mateixes ànsies de rebel·lió bulliren igualment a Palma.

Toni Socies, llavors vocalista de la banda Peor Imposible -que esdevindria el referent de la transgressió-, creu que "en certs punts va lluir més que als altres, però a la fi era el mateix: la llibertat estrenada". Una amiga de llavors, Maria Bravo, rememora: "El barri xinès era l'epicentre de la moguda". Bravo, pintora, dissenyadora intermitent i ratapinyada de la nit palmesana, afegeix: "Tan sols érem gent amb ganes de fer coses". Totes les modalitats artístiques s'hi barrejaven: vídeo, arquitectura, còmic, fotografia, teatre... Però la primera -i motor del moviment- era la música.

Una nit de Halloween, l'any 1982, naixia oficialment el grup Peor Imposible. "Era una festa a les Voltes", recorda Fernando Estrella, el seu estrambòtic vocalista. "Nosaltres, de fet, ens reuníem al que ara són les sales d'exposició de les Voltes. L'Ajuntament no ens hi ajudava gaire, però sí que ens cedí l'ús dels locals, de manera que allò era el nostre taller", declara.

Molts dels integrants de Peor Imposible -del total d'onze- formaven part del Sindicat de dissenyadores. Certament, la moda, descarada i transgressora, hi tenia un paper igual de destacat. Maria Bravo, ara darrere una petita barra a la Gerreria, ho recorda així: "Ens ho fèiem tot nosaltres. Cosíem, tallàvem, una grapa aquí, una altra allà...". D'aquella època és la memorable desfilada de moda al Casal Solleric i "a la qual vingué fins i tot Martirio per presentar la gala", afirma Bravo.

Les arts plàstiques i musicals quedaren així mateix retratades als fanzins, un format de lleugera revista, gairebé sempre en fotocòpies en blanc i negre, sorgit entre el final dels 70 i l'inici de la dècada dels 80. A Palma s'edità, amb gran repercussió, el fanzín La Lavativa, publicat per Toni Rotger. El despatx on es confeccionava estava situat, i no per casualitat, a la plaça del Pes de la Palla. I és que allà hi havia, a més a més, el bar La Percha, una taverna emblema del postfranquisme.

"Caminàvem contents i orgullosos, amb la nostra roba i les nostres pintes. La gent ens mirava, és clar, i alguns fins i tot ens escopien...", diu Estrella. Però afegeix, tot d'una: "Qui vol presumir, ha de patir". Era un temps en què les punkis i els rockers eren veritablement això; punkis i rockers. A més, les relacions amb la gent de la moguda no sempre foren fàcils. Estrella i companyia tenien Andy Warhol i David Bowie com a referents. El seu estil, per tant, caminava cap al glam. "Ens pintàvem la roba amb tampons de patata i, com que no hi havia tint per als cabells, ens els cardàvem amb una pinta i suc de llimona", explica Estrella.

Així anaven per la vida i pel barri. Després de nits de festa berenaven, de bon matí, a l'Assistència Palmesana. Precisament aquest teatre, bar i sala de ball també s'ubicava -i encara hi està- a la plaça del Pes de la Palla. Però la influència de la gent de la moguda s'estenia fins al Jonquet, on es trobava el Minim's, un bar que després es mudaria a la plaça de Gomila, regentat per Asunción. Un poc més enllà, en el que es coneixia com la planta de dalt de Tito's, obriren una altra taverna de l'ambient, la Terminal, i altres que caigueren: Víbora, Tatum...

Però la marxa no es concentrava només a Palma. "Aquell primer any del 83, férem desenes de revetles pels pobles", rememora Estrella. "Hi anàvem per 30.000 peles d'aquella època, que no era gaire, perquè nosaltres érem onze al grup". Encara té present que, actuant a Sineu, hi hagué gent del públic que els començà a tirar tomàtigues, literalment.

Els records, a la fi, depenen de qui els visqué. José San Juan, que muntà la mítica tenda Pasatiempos amb Juli Ford, adverteix: "El primer pic que els vaig veure, vaig quedar astorat. Estrella anava mig despullat, amb un tapaculs i, en un cert moment, es va penjar en un arbre".

La relació entre José i Estrella, com la de la majoria de joves de l'època, continuà a Pasatiempos. Tan sols eren 15 metres quadrats, inaugurats l'any 1984, al carrer de Danús. "Llavors ens enviaven la roba del Regne Unit: gavardines, botes Doctor Martin's, bogguis -sabata de rockabilli-, caçadores de cuir estil Brando -en honor a l'actor Marlon- i camises de The Ramones". Era gairebé l'única tenda de Palma que oferia aquestes peces que, a més a més, "abraçaven totes les tribus urbanes: mods, rockers, glam, punkis, sinistres...", explica José San Juan. Després, partirien al veí carrer d'en Brossa i encara hi són.

Era un ambient en el qual també es movia Biel Mesquida -del front d'escriptors- i els felanitxers Pere Bennàssar i Miquel Barceló. Aquest darrer, de fet, és recordat com un bala perduda, tot i que, paradoxalment, amb el camí marcat per la seva genialitat.

Mentrestant, els Peor Imposible havien tret Pagès motorino, un tema que, pel fet de ser cantat en llengua pròpia, reivindicava l'ús del català, a més del senzill Susurrando. D'aquells anys prové la portada d'aquest disc, il·lustrada amb una fotografia d'Ouka Lele -una de les fotògrafes més actives de la Movida. La instantània, captada a la platja del Trenc, evidencia un cert gust per l'estètica hortera. Els seus videoclips, molts dels quals es poden veure al Youtube, reforçarien aquesta opinió.

Arribaria després la cançó Sida, "quan encara no hi havia a penes informació sobre la malaltia", remarca Estrella, i altres grups, com ara Furnish Time. Rafel Joan, potent dins la banda, solia pintar un mural diferent, en cada concert, per penjar darrere l'escenari. Així, lluitaven amb els seus missatges. "Si bé tot el que fèiem estava polititzat -reconeix Toni Socies-, reaccionàvem en contra de pertànyer a qualsevol bandera. La nostra senyera era la no-senyera".

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris