cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Cartes dels lectors

Recessió dels mercats, depressió de la democracia
Tal vegada perquè és un negoci massa segur, la mort no permet cap tipus d'especulació. Segurament per això, la seva administració -la gestió de la por i del traspàs, en definitiva- està en mans de l'Església i dels governs, vertaders monopolitzadors d'allò que és inevitable. L'agonia, en canvi, sí que ha esdevingut un negoci susceptible d'atreure l'atenció dels ambiciosos, ara i sempre. Amb la situación actual de l'economia mundial passa un poc el mateix: en cert sentit, l'anomenada crisi global que patim des de fa quatre anys -allò de les subprime esclatà als EUA durant l'estiu de 2007- suposa una agonía sistèmica que atreu inevitablement l'atenció dels especuladors, que esperen obtenir un sucós benefici de tot plegat.

A més, els analistes financers -"analista" ve d'anàlisi o l'etimologia té un carácter més escatològic?-, apunten una idea que cada cop sembla més inqüestionable: els mercats no castiguen tant els fonaments econòmics europeus, sinó la palesa incapacitat dels governants -i, en moltes ocasions, dels opositors al govern- per tal de generar confiança i liderar projectes comuns, llastrats com estan per la inèrcia d'uns estats-nació que són incompatibles amb la viabilitat d'una Europa unida i, alhora, definida per les regions històriques, lingüístiques i culturals.

Tanmateix, darrera la recessió dels mercats s'amaga una profunda depressió de la democracia, amb una fallida absoluta dels diferents àmbits d'un sector públic lliurat als interessos privats, no sempre legítims, tot i que siguin legals. És evident que l'actual crisi ha deixat descarnadament en evidència que els tres poders que enuncià el vell Montesquieu i que definien el que anomenam l'estat de dret -el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial- han estat substituïts pels tres poders que defineixen l'essència del món globalitzat d'ara: el poder financer-especulatiu -que representen els mercats-, el poder industrial -la indústria armamentística, la indústria del petroli i la indústria farmacèutica en són tres bons exponents- i, en darrer lloc, el poder mediàtic de grans grups empresarials, perfectament representat per individus del pelatge ètic de Rupert Murdoch o Silvio Berlusconi, per posar exemples propers i prou coneguts per tots.

Sembla que la democràcia participativa és cosa del passat i ara ens haurem d'agombolar amb la comèdia dels processos electorals, cada grapat d'anys, dissenyats a mida i conveniència dels grans partits de massa. Mentrestant, entre convocatòria i convocatòria, caldrà que la majoria d'individus s'assegui davant el televisor, aclaparats i narcotitzats per l'estupidesa congènita i conrada d'una "princesa del pueblo" de posar i llevar o copsats per agressives campanyes publicitàries que ens inciten cada cop més al consumisme irracional. Tanmateix, no convé perdre de vista una dada llampant: en els recents aldarulls d'Anglaterra, una part gens menyspreable dels joves que rompien mostradors -Blackberry en mà, com els brokers- no ho feien per assaltar botigues de queviures, sinó per buidar botigues de roba de marca i magatzems plens a vessar dels aparells electrònics que el sistema els anima a posseir. Tot plegat, la lògica perversa d'aquests joves perduts -que no són antisistema, sinó que el defineixen- és, si fa no fa, la mateixa que empeny les actuacions dels taurons dels mercats financers i especulatius: "les normes les feim nosaltres", és el seu lema.
JOAN ROCA AVELLÀ. Palma.

Més Polanyi i manco Friedman
Un dels debats que encara planeja sobre l'economia és la dicotomia entre formalistes i substantivistes. A grans trets, el primer grup redueix aquesta ciència a un exercici psicològic: de quina manera es pot produir més amb manco. L'ésser humà queda retratat com una criatura insaciable, l'egoisme és el seu full de ruta i l'acumulació constant de béns el seu objectiu. L'homo Å“conomicus ha entrat en escena, habita en un món on les regles del mercat tenen més pes que la llei de la gravetat o la termodinàmica. El contrapunt l'ofereix l'escola substantivista, relaciona el medi ambient i social i estudia com les institucions que se'n deriven proporcionen mitjans per a la satisfacció material de cada societat.

No fa falta dir quina de les dues aproximacions s'ha imposat i s'ensenya de manera aclaparadora a universitats com la UIB. El pitjor de tot és veure com els professors formalistes (oferint una visió esbiaixada, dogmàtica i etnocentrista del món) es presenten com a economistes menyspreant tota opció contrària al seu plantejament.
Ara bé, la crisi que patim ha deixat paleses les mancances del nostre sistema i la curtor de mires d'uns professionals obsessionats en pseudomagnituds com ara AA+. Per això és necessari tornar l'economia al seu rol de ciència social, fer-la permeable a aportacions d'altres disciplines i sobretot, clamar contra tot aquell que es faci dir economista però que no hi vegi més enllà del mercat.
GERARD MARTÍNEZ QUETGLAS. Bunyola.

Jo ja no tenc tota la tele...
Anunci de TV Mallorca: "Construir una tele no és una feina fàcil. S'han de pensar taaaaantes coses. Cada programa és una petita peça. I no és un joc de nins posar-ne cadascuna en el seu lloc. A Televisió de Mallorca ho feim cada dia. Per tu i més a prop que cap altra. Si no tens [M] no tens tota la tele".
Nova Versió de l'anunci:

"Destruir una tele és molt fàcil. Cal no pensar ni reflexionar-hi gens. Basta que ho posis en un programa electoral i no cal donar-hi cap argument més. És com un joc de nins: ara tancam una tele, ara desmantellam un carril bici, ara aturam el tren a Artà... què divertit!! A Mallorca, el Partit Popular ho fa cada dia. Per ells i pel seus interessos. De cada vegada estan més llunys de la gent. Si no ets del [PP] no hi tens res a fer...".
CARLES VALENTÍ AGUILÓ. Palma.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris