cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
19°

Cartes dels lectors

Memòria Jueva, vergonya inquisitorial
Quan, l'any 40, els nazis demanaren al bisbat la llista dels mallorquins amb sang jueva, els eclesiàstics feren el beneit tan bé com ho sabia fer en Franco. La tercera part de la població seria en un camp de concentració, si haguessin ocupat l'Illa. Els que escrivim aquestes línies potser no seríem ara aquí. I si comptem que hi ha més de 100 cognoms que portaven els jueus, i que foren obligats a ser batiats i a canviar de cognom tots els que tenim padrins mallorquins, tenim molta sang jueva. Són els nostres avantpassats, els que els ho prengueren tot, fins i tot la dignitat. Als nostres propis germans els afuaven els poderosos quan es veien estrets, quan ara ens narcotitzen amb televisions, bubotes terroristes i futbols. Pot semblar que aquesta vergonya està oblidada, però no és així. Exemples d'aquests els veiem cada dia. Fins i tot els supermans que van de policies, en lloc de donar exemple, maten sense jutjar. Tots els pobles portem les nostres creus i som hereus de les nostres intoleràncies i vergonyes. Ens toca, doncs, demanar disculpes i honorar les víctimes innocents. Ens dignifica com a persones, i hem de fer el mateix amb les víctimes de la Guerra Civil, amb totes, sense excepció. S'ha de conèixer la nostra història. No s'ha d'abaixar la guàrdia i s'ha de lluitar pels drets de les persones i dels pobles, perquè sempre tenim els llops devora o dedins -i això ho haurien de saber els nostres fills primer que ningú-. Observeu, sinó, els responsables i antics inquisidors de Monti-Sion, de celebracions i sense demanar disculpes (o si?). Potser no n'estan penedits. Potser val més així. Del seu concepte de caritat cristiana, n'anem sobrats d'exemples.
BERNAT MOREY COLOMARAR. Sta. Eugènia.

Menorca i les tarifes aèries
Instal·lat al seient de l'avionet que em portava de Menorca a Madrid, vaig tenir temps de recrear-me en l'amargor, perquè el precipitat viatge era per una causa luctuosa i, a sobre, m'havia costat la barbaritat de 420 euros -i altres gols a la meva dona i al meu fill-, malgrat el descompte de resident. Ni tan sols el somriure de l'hostessa que em servia l'inefable suc de taronja no aconseguí alleugerir el meu sotsobre, i molt menys la impossible lectura -no hi ha manera de desplegar el diari en espai tan estret-. Només podia entendre-ho imaginant que pagàvem una espècie d'impost revolucionari per viure tan plàcidament en una illa que és Reserva de la Biosfera, mentre la resta de ciutadans espanyols malviuen en una espècie núvol tòxic, sofrint els rigors d'un insofrible estrès, compensat, això sí, per una espessa xarxa de trens d'alta velocitat i autopistes al finançament de la qual els menorquins contribuïm amb els nostres impostos, i que els permeten desplaçar-se per un preu raonable quan mor algun familiar fora de l'illa, pos per cas.
Mentrestant, a Menorca pagam el preu per quilòmetre més alt d'Europa. Però no només a la Península gaudeixen d'aquestes prebendes terrestres, sinó que, per més inri, a la veïna illa de Mallorca, seu del nostre govern balear, curiosament els preus per desplaçar-se a la Península es redueixen a la meitat. Per no parlar dels ciutadans canaris, encara que, és clar, ells tenen una clau màgica que, de vegades, facilita l'aprovació dels pressuposts generals i serveix per obrir una altra classe de portes...
Mentre l'avió s'aproximava a Madrid, les meves elucubracions em van portar més lluny i vaig arribar a pensar que la nostra menesterositat no era sinó una represàlia per haver estat anglesos gairebé un segle i haver-nos deslliurat, durant aquell temps i al llarg del segle XVII, de les delícies de la Inquisició espanyola. No sé si algú em podrà explicar aquest misteri de les tarifes adaptables, però, mentrestant, que ningú no s'estranyi si els menorquins acabam sol·licitant un canvi amb Gibraltar, amb el qual històricament hem estat tan units. Els del Penyal tornen a l'Espanya de l'AU, i nosaltres a la Gran Bretanya, a veure si administren millor els nostres impostos... i els nostres vols.
PEDRO J. BOSCH. Menorca.

D'una de bellaca a un bergant
Senyor Zapatero, estic a la seva disposició per ensenyar-li les meves nòmines, substancialment reduïdes des de l'any passat, arran del seu pla d'austeritat (que, per cert, no afecta de la mateixa manera el seu col·lectiu); també les del meu marit, assalariat, que ha passat a guanyar (fent la proporció del net de la nova nòmina, juntament amb l'increment d'hores laborals actuals) uns 30 euros, de cada 100, després de la seva campanya de persecució i demolició contra el col·lectiu al qual pertany (i, per cert, es preveu un increment del 20% dels nostres deutes, és a dir, la hipoteca de la llar dels nostres fills).
Sigui dit de passada, i perquè els serveixi d'exemple (ja que l'esforç que han imposat a la resta de la ciutadania no ha allargat entre Udes), els remet la minúscula ressenya periodística que fa al·lusió a la decisió del primer dirigent japonès de no cobrar el seu sou ni incentius, fins i tot de la crisi japonesa, de la qual se sent responsable, per imprevisió i incapacitat resolutiva prompta. Dir que no ens han imposat retalls, no és mentir, sinó d'una falta de sensibilitat vergonyosa i un insult a la intel·ligència, cap a la qual pagam i assumim sense contrapartides el malbaratament d'Udes i els insuficients beneficis de la Banca.
O és el bergant gran, o té un sentit de la realitat distorsionat i perillós.
IRINA LOPEZ HAAR. Palma.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Pericàs, fa mes de 10 anys

La celebració dels 450 anys de la fundació del col·legi de Montesión ha estat refusada per la major part dels que van ser-ne alumnes, no només per la qüestió jueva, sinó per moltes més que no s'han tengut en compte, perdent l'oportunitat de democratitzar la celebració. Aquesta escola forma part de la memòria, i melangia, de l'adolescència d'una part nombrosa de la nostra comunitat. Va ser una escola semblant d'altres del nostre entorn, amb unes fortes mancances formatives en àrees tan importants com ara la Història, la Filosofia i la llengua. Amb una formació ètica nefanda, pròpia de l'època. No obstant això n'hi ha professors que van fer una excel·lent tasca i d'alumnes que van saber aprofitar-la. Ha estat trist que s'hagi convertit en un homenatge a allò més mediocre i autoritari, com intentant donar sentit al disbarat de la sense raó. Això em confirma la decisió de dur als meus fills a un institut públic. Adéu memòria del "cole", una altra cosa sense transició democràtica al calaix de l'oblit.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris