algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
23°

Cartes dels lectors

M'havien advertit en contra de l'hospital de Son Espases
Tenc un fill que va néixer sense paladar i amb llavi leporí. Per sort, aquesta malformació és un problema que té solució i, al nostre país, la sanitat pública cobreix gratuïtament una sèrie de costoses intervencions que són necessàries.

A nosaltres el canvi de Son Dureta a Son Espases ens agafà just en el moment de realitzar la intervenció, així que es va haver d'ajornar un temps per ser realitzada al nou centre.

"No deixis que operin el teu petit a Son Espases!", m'advertiren algunes persones. "Allò és un caos", sentenciaven d'altres. "No és segur: hi ha rates a les habitacions, goteres i infeccions als quiròfans, els ordinadors no els funcionen bé, el personal està disgustat i fa feina de mala gana. Si hi entres, no sabràs sortir-ne i, per trobar el lloc que cerques, hauràs d'arribar almanco dues hores abans perquè l'estructura és impossible i tothom s'hi perd. Ah! I no trobaràs aparcament, vés-hi en bus".

El llistat d'advertències augmentava a mesura que s'acostava la data de la intervenció:
Hauràs d'esperar hores infinites a ser atesa.
Les habitacions són minúscules i estan sobreocupades.
No hi ha cartells indicadors.

Endú-te el teu propi menjar perquè allà el servei de càtering és nefast i no arriba mai a temps.
Prepara un sac de paciència, la necessitaràs. T'hauràs de cercar la vida per sobreviure-hi!
Vaig preparar una gran maleta amb tot el que em va semblar necessari per sobreviure a la jungla durant una setmana: des de galetes fins a tovalloles, roba, joguines per al meu fillet, mantes per si feia fresca i un coixí per si havia de dormir en terra. Ja no se m'acudia res més que em pogués fer falta a un lloc tan inhòspit!
Quina sorpresa en arribar a Son Espases i comprovar que hi havia aparcament! "Quina sort que hem tengut! Avui s'han alineat els estels i ens han deixat un lloc lliure per al nostre petit cotxe...". Però no, hi havia més llocs lliures. "Què deu passar avui?", vaig pensar.

Ho vaig pensar moltes vegades més quan, just en arribar-hi, vaig trobar els cartells indicadors necessaris per explicar, ben clarament, per quin camí podia arribar a cirurgia pediàtrica. L'ascensor ens va deixar a menys d'1 minut, just al front del lloc on anàvem, amb la qual cosa ens varen sobrar un parell d'hores.
L'ingrés va ser ràpid i amable. Una infermera ens va acompanyar a una habitació individual decorada amb alegres colors -taronja, blanc i marró- i amb una gran i lluminosa finestra que donava, directament, a una terrassa enorme que recordava la coberta d'un vaixell de creuer. "Ei! Quina sort! Si sembla que som a un hotelet de vacances", vaig comentar amb el meu marit.
Van ser les primeres d'una llarga llista d'agradables sorpreses:
La intervenció va tenir lloc exactament a l'hora prevista.

Tots els professionals que ens van atendre varen ser més que amables, afectuosos, diria jo, tant amb el nin com amb nosaltres que, naturalment, estàvem fets un caramull de nervis mesclats amb por.
L'equip de cirurgia, amb els doctors Joan Bregante i Carme Bosch al capdavant, més que cirurgians semblaren mags, perquè amb un "moment" posaren un paladar preciós on abans no hi havia res, a l'interior de la minúscula boqueta d'un infant de 2 anyets. Com hi degueren ficar les mans?
Ens van deixar estar amb els nostre fill tot el temps que va ser possible, la qual cosa va llevar molta angoixa a tothom (infant i pares).

A la planta ens van atendre meravellosament bé. Per exemple, durant la primera nit a l'hospital, el nin es trobava dolorit i confós i plorava amb freqüència. Les infermeres varen tenir el detall de venir a veure'ns cada cop que el nin plorava per preguntar si necessitàvem més calmants. Això podria caber dins l'exercici de la seva professió, però és que, en un moment determinat, ben entrada la matinada i després d'una nit feresta, una infermera va entrar a l'habitació només per donar-me ànims i fer-me costat!

El càtering era doble: per al meu fill i per a mi. Sempre a l'hora en punt i perfectament calentet. Vaig tenir llit, coixí, mantes, sabó, tovalloles i tot el que vaig necessitar sense haver-ho de demanar. Els metges passaven a veure el nostre menut cada dia un parell de vegades.
Podíem treure'l a passejar, com els altres nins ingressats, per la terrassa, els amples i lluminosos passadissos i halls.

Van venir els pallassos del "Somriure mèdic" a cantar cançons i a alegrar la nostra estada. Hi havia sala de jocs, sala d'estar amb gelera i microones per si et volies encalentir alguna cosa. Hi havia cafeteria, quiosc, supermercat i màquina de cafès...
En fi, que l'única cosa que vam trobar a faltar van ser les rates, la manca d'higiene i el mal humor dels professionals.

M'havien advertit en contra de Son Espases i, per la meva experiència, crec que de manera injusta. Realment crec que Son Espases és un dels millors hospitals d'Europa i encara ho serà més a mesura que passi el temps i estigui més rodat.
No siguem alarmistes! Si ens costa posar a punt un ordinador domèstic i no el tenim en ple funcionament fins que fa n'agafam el rodatge, per què no donam aquest temps de rodatge a un organisme tan complex com és un hospital d'aguts d'aquestes dimensions?
Per als que diuen que Son Espases és un desastre jo dic que un 10 per a SonEspases!
Carme, l'orgullosa mare del nin amb el paladar més preciós del mon!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris