nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Cartes dels lectors

Necessitam solucions de veritat
Les bases propagandístiques de les teories de l'estat del benestar diuen que hi ha passos desenvolupats i passos subdesenvolupats, passos del primer món i passos del tercer món (el benestar del segon món és un concepte gairebé inexistent). Els polítics espanyols s'han trencat la veu proclamant que Espanya pertany a l'elit dels passos desenvolupats, del primer món, però la realitat és vergonyosa: el 63% dels espanyols són mileuristes. Dit d'una altra manera, uns 17 milions de persones sobreviuen amb salaris d'autèntica vergonya. Aquest percentatge inclou més d'un milió de llicenciats. Fa dos anys el percentatge d'assalariats mileuristes era del 58%, la qual cosa vol dir que quasi sis milions de persones s'han apuntat a la moda d'aquest nou salari en només dos anys.

Pareix que els empresaris d'aquest pas tenen una incapacitat genètica per pagar als seus treballadors el salari que es mereixen. Ja que quasi tothom guanya una misèria, no entenc com l'última mesura socialista d'augmentar els impostos als rics no té en compte els fons de les societats anònimes que inverteixen en borsa, les SICAV, que reuneixen tants diners com 17 milions de llars juntes, amb tan sols 440.000 inversors. Aquesta decisió reflecteix que hi ha poques ganes d'entrar de ple en la ferida social d'aquest pas, amb quasi cinc milions d'aturats i una despesa econòmica en augment. Per altra banda, ningú no vol ficar mà als 240.000 milions d'euros de diner negre que circula per aquest pas ni ningú no sap realment quantes persones viuen d'això.

Tothom sap que els treballadors de l'economia submergida gaudeixen de serveis públics que no paguen i en molts de casos tenen un poder adquisitiu superior perquè no paguen cap tipus d'impost (els assalariats no poden fugir de l'abast d'Hisenda i del seu temut IRPF). Per altra banda, és veritat que els autònoms sempre es queixen del que han de pagar d'impostos, però poden jugar amb la facturació, i això també ho sap tothom. S'ha parlat i molt de creuar dades fiscals per detectar fraus, però crec que Hisenda ja en té suficient de poder cobrar el 10% del que li deuen, perquè el 90% es perd en l'oblit, segons diuen els seus tècnics. Va bé. Som la llet en matèria econòmica. Però no ens estranyem tant d'aquestes coses, perquè ja d'entrada els primers anys de vida d'un espanyolet són un infern econòmic per als pares (per exemple, escoletes de zero a tres anys caríssimes), i per finalitzar els últims anys de vida són un infern econòmic per als fills (per exemple, llars d'ancians impossibles de pagar). Vivim en un pas car i injust des del naixement fins a la vellesa, però almanco som del primer món.
JUAN M. SÀNCHEZ. Palma

Descontrol d'autocontrol
Autocontrol s'anuncia en diferents mitjans de comunicació com a associació per a l'autoregulació de la publicitat comercial. Costa creure que siguin els anunciants que posin límits a la imaginació dels creatius per fer atractiu un producte. Té la mateixa lògica que si els empresaris creassin sindicats per respectar els drets dels treballadors.
Així, la seva funció ve a ser la de cobrir aparences, la de "colar el mosquit i empassar-se el camell" limitant-se a advertir del mal ús del llenguatge publicitari i ofertes enganyoses. Mostra la seva incapacitat en aplicar el Codi de conducta publicitària: en l'apartat de "Riscs derivats de la utilització del producte".

Hi ha productes d'alt risc que són intocables, als quals no es fa menció, i menys cap valoració, en la història de la publicitat. La població mundial sap que la indústria del tabac, després de 80 anys de fer al·legats publicitaris relacionant l'emancipació, la llibertat, la seducció, la identitat nacional, etc. amb el plaer de fumar, ha matat més de 500 milions de persones, que actualment té mes de 2.000 milions de persones addictes a la nicotina i que cada any engrosseixen les seves llistes amb més de 10 milions de morts per càncer relacionat amb el tabac?, limitant-se a posar una advertència sobre el seu potencial perill.

Ens sembla normal que abans de sortir un medicament al mercat facin proves durant 5 o 10 anys per demostrar-ne l'eficàcia. Tot i així, una vegada posat en circulació i en venda del públic, si es comprova que té efectes adversos per a la salut, el treuen del mercat. Però atenció, per art de la publicitat, hi ha un producte que no porta cap advertència de la seva perillositat, que mata 2 de cada 100 usuaris al llarg de la seva vida, i deixa amb seqüeles físiques 20 de cada 100, i ens ho publiciten com l'objecte innocent que ens dóna llibertat, prestigi, felicitat, cohesiona la família, enamora, ens dóna independència, realització personal o la immortalitat. Aquest objecte de desig, l'automòbil, ha matat 60 milions de persones en la seva curta història i ho fa a un ritme anual de 1.200.000 morts.

Malgrat la seva letalitat, no se'l retira del mercat, ni se li retira la qualitat que el fa tan mortífer: la velocitat. Podent desenvolupar velocitats superiors als 200 Km/h quan la velocitat màxima autoritzada és de 120. Allò infame no és que no es retiri del mercat aquest producte, sinó que no es modifiqui el sistema motriu perquè no pugui superar les velocitats autoritzades, ni es modifiqui la seva circulació a la ciutat, posant en perill constantment vianants i ciclistes, limitant la seva velocitat a la dels vianants. No ens fem il·lusions, no podem demanar un comportament ètic a publicistes, si el Ministeri de Sanitat i Consum homologa i permet la venda de productes tan perillosos com el tabac i l'automòbil.
ANTONIO CÀNAVES MARTÍN. Palma

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Es tren va entre dos raïls i aquest sí que es pot permetre anar a (relativament) altes velocitats però hi ha una minoria poderosa que s'hi oposa
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris