cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

«El meu cadell de lleó»

Sr. director: M'agrada l'estil planer, fresc i humà de l'escriptura de Conxa Forteza. Poques vegades les seves paraules adquireixen un to una mica més irat, com ha estat el cas en el seu darrer article «Memòria històrica sí, però amb rigor».

La seva ira és perfectament justificada: el titular de portada del Brisas, «Los chuetas corrompían a la administración con su dinero», encara que es tracti d'una espifiada atribuïble més a una negligència que no pas a una mala intenció, és del tot rebutjable perquè correspon bé a aquella tradició de rumors que tant de sofriment ha causat a aquests mallorquins a qui s'ha donat el nom de «xuetons».

Durant la meva curta infància a Porreres, tenia jo un companyó que vivia a la casa del cap de cantó davant per davant de ca nostra. Un dia vaig entresentir una conversa dels meus majors: es referien a aquella família d'enfront com «els xuetons». ¿Què volia dir allò? La meva mentalitat d'infant no arribava a copsar-ne la diferència. Aquella família vivia, entre el seu hortet i la seva botigueta, la mateixa vida senzilla i grisa que les altres famílies. El meu companyó i jo férem la primera comunió plegats. També tenien un malnom, com nosaltres mateixos, com totes les altres famílies; malnoms, el significat dels quals sovint ignoràvem, però que servien perquè la gent de la vila ens poguéssim reconèixer els uns als altres. ¿Què era doncs allò que feia «els xuetons» diferents?

Després, quan passaren els anys, ho vaig comprendre. Generació rera generació, els mallorquins «no-xuetes» ens havíem sollat la consciència i l'esperit mentre fèiem perdurar una discriminació que no tenia més objecte que fer d'aquella pobra gent els bocs expiatoris sobre els quals poder descarregar els nostres conflictes personals o socials. I el més sagnant era que, per a mantenir viva aquella discriminació, l'havíem de nodrir periòdicament de sospites, rumors, o històries fantasioses. ¿Què més havien de fer «els xuetons» perquè els deixàssim viure en pau?

Passaren més anys, i vingueren temps nous que portaren aires sanitosos que començaren a esvair de la consciència dels mallorquins els aferralls d'aquella vergonyosa discriminació secular. Aquella diferència esdevenia, a la fi, una singularitat cultural, i no pas un estigma. Durant alguns anys que em vaig interessar per la història dels jueus i l'estudi de la llengua hebraica. I un dia ho vaig descobrir. El malnom d'aquells veïnats nostres de Porreres era ben bé d'origen hebreu. Significava «(Déu l'anomenà) el meu cadell de lleó».

Joan Gabriel Mora. (Rebuda per e-mail).

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris