muy nuboso
  • Màx: 11°
  • Mín:

El respecte als morts

El món occidental ha passat en poc temps, de la creença en una existència després de la mort física -que passaria per respectar les lleis divines-, a una progressiva secularització, ço és, una existència terrenal aconfessional. Pens que la llibertat de culte és un assoliment democràtic excel·lent, però no pressuposa l'abandonament del fet religiós ni d'altres tipus perquè des que l'home s'anomena així hi ha hagut una necessitat de transcendència que ultrapassa els àmbits d'allò material, com a únic camí possible. De fet, la modernitat es debat entre el neguit de l'individualisme i l'obsessió per la rendibilitat econòmica, fins al punt que s'interpreta el temps de lleure com una fase més de l'intercanvi comercial. S'ha de reconèixer que encara no hem sabut trobar un substitut com cal a les religions, que possibiliti una major entesa entre els pobles del món. Pels antics egipcis, el ritual d'enterrar els morts tenia molta d'importància. Allò que anomenem espiritualisme és un concepte amb moltes d'accepcions. Occident només ha abraçat de manera parcial les infinites possibilitats de l'espiritualitat. En el cas de la religió cristiana, la superstició s'institucionalitzà a partir de la caiguda de l'imperi Romà i passà de les catacumbes als temples. En realitat el que sostingué la religió al llarg de la història, més que tots els actes de tipus ritual, fou la necessitat interior d'una deontologia vital que més enllà dels decrets, impulsava l'home de fe cap a l'èxtasi com a fet transcendent. El contacte entre l'home i Déu en aquest cas no era directament proporcional a la quantitat de sofriment de carn humana, sinó un fet en què la consciència es posava al servei del cos. Fos quin fos l'estat d'aquest, el fervor feia miracles, perquè expandia la consciència de ser més enllà d'un mateix.

La superstició és l'arrel de l'obscurantisme, d'allò que no es veu. La superstició ho enfanga tot, però en el passat i també en el present, fou una font d'energia que per manca de ciència, impulsava l'home a assolir un estat transcendent, que només l'èxtasi, la creença i la mort podien proporcionar. Només uns pocs eren capaços de qüestionar amb el seu coratge i la seva intel·ligència sobirana, l'estat de coses existent aleshores. Perquè es creien en bruixes, malediccions, monstres marins, nans, misteris, llegendes, follets, àngels, sants, etc.? Podem suposar que era l'efecte de la superstició combinada amb la imaginació.

De vegades, passa per mal dolent allò que amb més força colpeja les consciències fins a fer-les conscients. Què diria Tutankamón si pogués veure com el respecte als morts és substituït per l'exposició del cadàver i el somni etern es interromput per ulls estranys? El respecte hauria de ser universal, si volem considerar la modernitat des d'un punt de vista de respecte entre cultures.

Tot allò que en un moment donat rodeja la trobada de la tomba potser no fou un espoli però sí una profanació. Howard Carter i l'expedició arqueològica foren descobridors i profanadors al mateix temps. La interpretació supersticiosa anomenada maledicció o benedicció segons convingui, més enllà de les referències rituals, ens duu a un fet que inconscientment s'intueix negatiu i que amb el temps agafa la forma de maledicció, perquè ja se sap que la fama no és eterna. La paraula profanació ens sona avui pomposa, però les seves ramificacions socials, rituals i culturals són més profundes. No només no som capaços de veure el sentit que pels antics faraons tenia l'enterrament sinó que ens burlem de la seva memòria mostrant el rostre desfigurat a tothom. Potser ens agradaria desenterrar les restes dels nostres avantpassats i exposar-les a la llum pública com si fossin un fenomen de fira? Ningú no ho ha pensat?

Gabriel Nadal Fullana
(Rebuda per e-mail)

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris