algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

L'article vuitè de la Constitució espanyola

«Y hay un artículo octavo que dice que las Fuerzas Armadas tienen la misión de garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y su ordenamiento jurídico constitucional. Si ese es el drama que algunos quieren acometer, allá ellos... Viva la Constitución española!». Amb aquestes paraules i recitant un dels seus articles preferits, el dinosaure predemocràtic Manuel Fraga Iribarne, ens tornava a «delectar» amb un dels seus interessants discursos reconvertits, a voltes, en autèntiques proclames ultranacionalistes. Dies després i d'altra banda, el Sr. Félix Sanz, Cap de l'Estat Major de la Defensa, afirmava en roda de premsa durant els actes de la festa del Pilar que «la unidad de España es una preocupación para los militares» i que tenia «un gran interés» en què «España siga siendo la patria común e indivisible de todos los españoles». Si ens fixam en el contingut de l'article en si, d'un document que, aquesta mateixa setmana, farà trenta anys de la seva redacció i posterior aprovació, podem observar que hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar. Almenys, a qualsevol Estat que s'autoproclami com a democràtic.

Si analitzam la situació conjuntural de la redacció d'aquest text constitutiu on hi participaren uns polítics, alguns, de dubtoses conviccions democràtiques, i d'altres, sobre la pressió d'unes corts espanyoles encara amb la participació ferotge de diputats militars de l'exèrcit franquista, podem entendre millor les greus mancances democràtiques que es desprenen de la majoria dels seus articles. Si analitzam les dues intervencions apel·len al mateix article vuitè de distinta manera però bastint el mateix argument: «la unidad de destino en lo universal» com a prioritat i preocupació. I és en aquest sentit, en referència explícita a aquest article vuitè, on vull fer la meva reflexió: a qualsevol País avançat dins un marc radicalment democràtic, els exèrcits no són pares tutors de la voluntat social i popular. I no cal dir, que en referència als personatges en qüestió, si a un ja l'haurien «jubilat» passant a formar part de la tèrbola i obscura història repressiva del moviment feixista espanyol, a l'altre l'haurien convidat a abandonar el seu càrrec tot i sortint per la porta del darrera, si tenim en compte que quan els militars participen de la vida política, només és a països amb règims de govern dictatorials. En qualsevol cas, no es pot acusar ningú de trencar la convivència sense caure en la més absoluta demagògia, pel simple i democràtic fet d'expressar i presentar propostes que puguin provocar canvis substancials d'un text constitucional desfasat en el temps i en les formes: avançar cap a la plena modernització del nostre País, una estructuració socioeconòmica més justa per a la ciutadania, un millor sistema de finançament i una democràcia més sana. Quan només una de les parts imposa les seves regles de joc sense que l'altra tingui opció només que la d'acatar les ordres i resignar-se amb allò de «això és el que hi ha, t'agradi o no», no podem parlar de negociació... sinó d'imposició. Com a conclusió, l'anàlisi estructural de l'article vuitè ens explicita la plena legitimitat i legalitat a l'ús de la violència militar dels exèrcits espanyols per «posar ordre» en el cas que les diferents nacions (Països Catalans, País Basc i Galícia) que romanen avui dia subordinades a l'Estat espanyol, decideixin de forma lliure i democràtica el seu propi camí cap a la sobirania nacional. En definitiva, no es pot entendre un model plenament democràtic quan, aquest, és tutelat per les armes...

Joan Miquel Chacón. (Rebuda per e-mail).

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris