nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 16°
14°

La nació fantasma

En relació a la polèmica suscitada darrerament a les planes d'aquest diari.

En primer lloc voldria puntualitzar que no és exacte afirmar que la consciència nacional comuna de mallorquins, principatins i valencians s'hagués esvaït del tot en el segle XVI.

Un document del 1640 -segle XVII, doncs-, publicat per Josep Coroleu el 1880, reflecteix la malfiança del comte-duc d'Olivares envers els valencians: «Quiere el Conde-Duque vengarse también de los valencianos, porque no fiándose dellos dixo a su embaxador estas palabras: De modo que más estiman los de Valencia a los cathalanes que a su rey». Recordem així mateix les manifestacions de catalanitat dels militars valencians en la defensa de Barcelona el 1714.

Quant a la decisió de l'Ajuntament de Palma el 1785 de refutar el manament del 'Consejo' de permetre només als illencs l'accés a llur universitat, és ben evident que el Consistori no hauria invocat la pertinença de Mallorca a Catalunya si la consciència de pertànyer a la mateixa nació fos un record. I en un context gens favorable a fer-ho.

D'altra banda, el 1760 els representants de l'antiga Corona d'Aragó presentaren un Memorial a les Corts en què demanaven respecte per la llengua catalana.

Gairebé tots els moviments nacionalistes que hi ha hagut a la nostra al llarg de la història han tingut clar quina era la seva nació. No, 'Baleares', certament.

El 3 de febrer del 1900, el naixent regionalisme mallorquí presenta el seu programa en el qual s'afirma: «Ja disposem d'una veu -es refereix a La Veu de Mallorca- que fassi ressonar sos pensaments y sentiments y qui los posi en comunió amb los germans de la gran Pàtria catalana, la mare nostra».

El 1912, els autonomistes menorquins critiquen l'artificiositat de la província balear i recorden que, des del 1820, Menorca demana la separació administrativa de Mallorca.

L'únic teoritzador important de la 'personalidad balear' fou el president de la Diputació el 1917, Lluís Alemany, el qual afirmava «el balearismo es un muro de resistencia a las acechanzas catalanistas». Quin objectiu tenen avui els 'balearistes' que ens governen? La creació d'una consciència 'balear' és un dels objectius per a l'engegada de la televisió autonòmica.

El desembre del 1917 es constituí el Centre Regionalista de Mallorca, el qual considerava l'arxipèlag com una regió de la nació catalana.

El setmanari Sóller afirmava el 25 de gener del 1918: «Les diferències amb el Principat són tan efímeres que no val la pena comentar-les». L'any 1930, La Nostra Paraula, òrgan de l'Associació per a la Cultura de Mallorca, publicava un editorial en què afirmava: «Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia no és, doncs, altra cosa que una illa catalana. Cal desfer, doncs l'equívoc que Mallorca és una regió d'Espanya distinta de Catalunya i desvirtuar tot allò del regionalisme de Mallorca o del mallorquinisme com a conceptes mancats totalment de sentit». El juliol del 1931, els autonomistes menorquins s'oposen a l'estatut balear i propugnen el següent: «Autonomia de la regió dins la nacionalitat, o sigui, autònomes Mallorca, Eivissa i Menorca com les altres regions catalanes dins Catalunya».

Per altra banda, és ben conegut que, en els anys trenta, polítics no pertanyents a partits autonomistes com ara Gabriel Alomar o Alexandre Jaume, socialistes, eren partidaris que Mallorca formés part de l'autonomia catalana.

Per limitació d'espai no puc estendre'm més. Considero, però, que resta ben palès que, històricament, les forces anticentralistes del país han tingut, majoritàriament, com a àmbit nacional de referència els Països Catalans; que el balearisme ha estat gairebé sempre una bubota inflada a conveniència pels nacionalistes espanyols per evitar de totes totes que es reprengués la consciència nacional compartida amb el Principat i el País Valencià; que, a Menorca sobretot, però també a Eivissa el balearisme ha esta vist com una imposició artificiosa del centralisme espanyol per part dels sectors conscienciats.

Quan el 29 d'octubre del 1977. Josep Maria Llompart fou escridassat a la plaça Major de la nostra ciutat pel fet de dir, sense pors, el nom de la nostra llengua, allò més fàcil hauria estat claudicar. Però no ho féu. Gràcies a actituds com la seva, avui gairebé ningú no qüestiona que la llengua pròpia és el català.

Si els polítics suposadament nacionalistes d'aquí haguessin tingut una actitud semblant amb la bandera, avui no tindríem el nyap d'opereta que es va inventar el 1983, I així, amb tot.

No es pot claudicar en el tema de la nació també perquè, si es fa així, ja no ens restarà res i els nacionalistes espanyols hauran triomfat plenament.

No ens cal inventar una fantasmagòrica nació 'balear', perquè ja en tenim una i és la catalana. Una altra cosa és l'articulació política que pugui tenir.

Francesc Tur Balaguer. (Rebuda per e-mail).

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris