nubes rotas
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

La batalla del raïm

Fa cinc anys (tota una tradició!) que una part de la joventut binissalemera decidí importar d'altres terres, igualment benestants i fartes, la vergonyant festa de tirar-se menjar a la cara. Allí es tiren tomàtigues, aquí raïm. Quina mena de societat malaltissa ens porta a plorar davant la fotografia d'un infant -os i pell- a punt de ser devorat per un voltor, i dies després ens aboca a la disbauxa de sollar-nos com a porcs tot trepitjant un fruit que apaivagaria, si més no, la famolenca agonia de milers de persones? Diumenge passat, a Binissalem, es tudaren deu tones de fruita perquè joves d'aquesta terra nostra s'ho puguin passar bé (pobrets ells, no tenen massa ocasions d'esplai). I que ningú no em véngui amb allò que tanmateix es tudaria, que seria caríssim enviar-ho al tercer món (això sí, mentre sopam de peix congelat dut amb avió des d'Àfrica o algun altre indret exòtic). Per què ningú no proposa de fer una pila amb els llibres obsolets que no es vendran mai i els cremam tots enmig de la joia general? No, això no. No es pot fer això amb la cultura. Emperò jo no parl de cultura, només de subsistència. No serem més solidaris si deixam de fer aquestes orades demostracions de primer món, però tal vegada el tercer no s'haurà d'empassar les imatges del nostre menyspreu. Diu una tendríssima lletra de Rafael Catardi dedicada al GOB per Maria del Mar Bonet que «hi ha gent que riu on no hi ha més que plors».

Josep Lluís Pol i Llompart. (Rebuda per e-mail).

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris