algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
10°

Els mals de la Llotja

Què he fet per merèixer això? Em faig aquesta pregunta totes les nits des de fa cinc anys i és molt l'insomni acumulat en les meves pedres. Vols saber qui som? Senzillament l'edifici gòtic civil més important de la Mediterrània, Patrimoni de la Humanitat: som la Llotja del Mar, així m'ho han retolat en un carrer a la meva esquerra perquè tothom ho pugui llegir, perquè ara, més que del mar, semba la Llotja de tots els renous del dia i de la nit, de la brutor, de les pixarades i els vidres romputs, del gasoil que vessen damunt els escalons de la meva entrada principal.
Aquest hivern estava tota contenta quan veia un artesà que col·locava pedra a pedra el meu paviment de la plaça i ingènuament vaig pensar: Bono, bon senyal, comencen a tenir cura de la meva còrpora, emperò l'alegria fou curta. Vaig veure amb horror com començaven a col·locar les terrasses de cara al bon temps i, quin regiró!, les taules i les cadires quasi me les afiquen dins el nas; aquest any n'han posat més que mai i, si segueixen així, per veure'm qualsevol dia tothom s'haurà d'asseure a prendre un cafetet; i, per afegitó, no sabeu quin gust eclèctic impera a la plaça: cinc terrasses, cinc decoracions diferents i les jardineres justes per delimitar els espais. No pensa ningú a embellir-me, sinó que cada empresari només va alerta que el veí no li prengui el poc espai que li toca. I dels renous, què us puc contar?, els tenc de tots els gusts i de tots els decibels: quan m'eixorden els bombos i s'encenen els focs només em consola saber que som de pedra maresa i que tan sols em poden socarrar; emperò les meves pobres pedres es posen a tremolar perquè estan tan deteriorades que totes aquestes agressions no els van gens bé. I què us puc contar quan aquestes màquines de gran cilindrada anomenades «motos» es posen a fer carreres pel meu petit espai lliure; o quan ve el repartidor de butà, que, com que l'aparcament escasseja (encara que tots els meus voltants són ACIRE), em col·loca el camió carregat de bombones davant la meva preciosa porta principal, i ja podeu suposar les erosions que crea; i, quin estremiment, quan de matinada em tiren botelles, em compixen i em vomiten a tots els cantons, que faig una pudor semblant a la que surt dels contenidors de fems que tenc al costat, que dia i nit vessen de deixalles; com podeu suposar, sempre estic marejada i qualsevol nit em pegarà una lipotímia i tenc por que les autoritats no se'n temeran fins a l'endemà, perquè la poca il·luminació de quatre focus vells i mal col·locats, que s'han anat fonent, m'ha deixat totalment a les fosques; emperò deuen pensar que, com que els visitants il·lustres em vénen a veure de dia, no fa falta il·luminar-me. Perquè no es pensin que em tenen abandonada, de tant en tant em fan servir per mostrar-me a gent principal; fa poc vaig tenir l'honor que m'admirassin el matrimoni dels ducs de Palma, però aquí també vaig tenir mala sort, només em maquillaren un poc en el que havia estat jardí públic (convertit ara en aparcament privat del Govern balear, amb els cotxes oficials que m'omplen d'olis i fums), per introduir els convidats per darrera en lloc de per davant. I jo davant aquest fet, només puc dir aquells mots de Cyrano. «M'ho prengueren tot, emperò el que no em podran prendre mai és la dignitat...».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris