Regular la prostitució és regular aquesta indústria, però també és acceptar que els nostres cossos són una mercaderia. Per això la prostitució té efectes funestos sobre totes les dones.

Els darrers anys s'ha produït un debat, moltes vegades agre, sobre què fer amb la prostitució. La raó, fonamentalment, es deu a la transformació d'aquesta realitat social. De ser un negoci reduït sense impacte econòmic als comptes nacionals ha passat a convertir-se en una indústria global. El seu creixement ha estat gegantí i la seva visibilitat i normalització també ha augmentat considerablement. A finals de la dècada dels anys setanta, amb l'aparició de les primeres polítiques econòmiques neoliberals, va començar a decaure el vell sistema prostitucional que coneixíem a través de la literatura i el cinema. Cases de cites, dones joves marcades per la pobresa i per esdeveniments biogràfics que les situaven als marges de la societat, i grups menys nombrosos d'homes dels que acudeixen avui formaven el vell cànon de la prostitució. Molts s'iniciaven en la sexualitat en aquests llocs.

Tanmateix, el nou cànon de la prostitució hi té poc a veure. Hi ha alguna cosa en què coincideixen aquests dos mons prostitucionals: el relat de les dones prostituïdes com a «putes felices» que hi eren i hi són «perquè els va la marxa».

La transformació de la prostitució en una indústria gegantina de l'explotació sexual té l'origen, com assenyalava abans, en el nou capitalisme. Un cop imposades aquestes polítiques econòmiques, ens trobem amb països que no es poden enganxar a l'economia global perquè els seus aparells productius no són competitius i destrueixen ocupació. En aquell moment fan la seva aparició les economies il·lícites –Castells les anomena economies criminals–, que es converteixen en una oportunitat per aquells països amb altes taxes de pobresa que contemplen amb pànic la ruïna d'una part del teixit empresarial. L'exportació il·legal d'armament, el narcotràfic, l'exportació de dones per a l'explotació sexual, el tràfic d'òrgans o els ventres de lloguer –en aquest cas, un dels països amb una indústria més estesa i criminal ha estat Ucraïna fins a l'esclat de la guerra– són les economies criminals que més beneficis obtenen. Aquestes indústries il·legals seran per a alguns països la possibilitat de reconstruir les seves economies nacionals.

Això no obstant, no és fàcil crear una economia il·lícita com a font primordial de beneficis per a un país. Per això -ens explica Saskia Sassen- , cal la creació de circuits semi-institucionalitzats pels quals transiten alguna o diverses economies il·legals. A través d'aquests circuits, les dones per a l'explotació sexual són exportades des de països del sud, amb altes taxes de pobresa, fins als països del nord. Aquests circuits connecten les màfies dels països d'origen amb les dels països de destinació. Les dones que estaran en prostitució són captades al seu país amb violència, amb enganys o amb la promesa de diners i una vida molt millor que la que tenen al seu país. Quan arriben aquí ja tenen destinat un pis, un bordell o un lloc a un polígon industrial o al centre d'una ciutat, com també tenen assignats els homes que les controlen. Aleshores comença per a elles un viatge de patiment i dolor que és inimaginable per als que no coneixem aquestes vides.

Sassen els anomena circuits semi-institucionalitzats perquè, per connectar el país d'origen amb el de destí i exportar per aquest circuit a milers de dones diàriament, saltant-se els controls migratoris, ha d'haver-hi complicitat de les màfies amb sectors de la policia, l’exèrcit, la judicatura i, per descomptat, de les elits econòmiques i polítiques del país. La clau fonamental és que les dones que són exportades enviïn remeses de diners al país d'origen, i amb aquests diners es reactivi l'economia nacional.

La indústria de l'explotació sexual, doncs, ha esdevingut una estratègia de desenvolupament per a països com Romania, Tailàndia, Cambodja, Nigèria, Brasil, Colòmbia o la República Dominicana, entre molts altres. Un ministre de Tailàndia afirmava en una entrevista que calia sacrificar una generació de dones per accelerar el creixement econòmic del país. El Fons Monetari Internacional, quan concedeix préstecs d'ajuda estructural a països amb taxes de pobresa altes, els commina que creïn una indústria de l'oci i de l'entreteniment per assegurar-se la devolució del deute. El projecte d'Eurovegas a Madrid responia a aquest model d'esbarjo que es concreta en prostitució i joc. Amb la prostitució es creen diners i amb el joc es blanqueja.

El blanqueig de diners és precisament el punt de connexió de l'economia legal amb la il·legal. El sorgiment de 'microbancs' en aquells països que exporten dones per a la prostitució compleix la funció de blanquejar els diners que s'obtenen il·legalment dels cossos de dones que han estat transformats en una mercaderia, la principal característica de la qual és el seu baix cost i els seus altíssims beneficis. No és estrany que la prostitució oscil·li de ser el segon o el tercer negoci en termes de beneficis a escala global. L'economia criminal compleix una funció necessària en la globalització del capitalisme neoliberal. Doncs bé, en aquest context s'ha articulat un mercat global que extreu beneficis dels cossos de les dones. Un mercat on l'existència de la prostitució, la pornografia o els ventres de lloguer les ha convertit en mercaderies d'aquest criminal mercat.

La pregunta és què fer amb aquesta indústria i amb les seves víctimes, aquelles a qui la indústria mercantilitza, explota, objectualitza i esprem sense més límits que les hores que té cada dia. Regular la prostitució és regular aquesta indústria, però també és acceptar que els nostres cossos són una mercaderia. Per això, la prostitució té efectes funestos sobre totes les dones. Es pot, des del feminisme i des de l'esquerra, proposar la regulació laboral d'una fel·lació, d'una penetració anal o vaginal? Es pot utilitzar el principi de la llibertat individual? És a dir, podem continuar repetint l'argument de «faig amb el meu cos allò que vull»? Si s'utilitza aquest principi per legitimar l'accés sexual al cos de les dones, també el podrem utilitzar per a la venda d'òrgans o per legitimar qualsevol esclavitud sempre que estigui consentida pel subjecte que la pateix. ¡És desolador observar com ha impregnat la cultura de la mercantilització neoliberal alguns sectors de l'esquerra! Podem legítimament reclamar que la salut, l'educació o les pensions no siguin part del mercat i alhora proposar que el cos de les dones estigui disponible com a mercaderia?

La regulació de la prostitució és obrir el darrer dic de què disposem, que és el nostre propi cos, al mercat. Per això, la prostitució és un test de fins on pot arribar la voracitat del capitalisme neoliberal. És fer del cos d'algunes dones, les més vulnerables i les que tenen menys recursos, un lloc de treball. És apostar per sobreviure en lloc de fer-ho per viure. Les dones que estan en prostitució mereixen tenir una vida com les altres. I la pregunta de «i si volen fer-ho» només la poden formular els qui parlen des de la ignorància o la mala fe. Ningú mereix violència i abús.

Vaig haver de fer feina de camp quan vaig investigar sobre prostitució i mai em vaig trobar cap dona que volgués ser on era. Vaig trobar embarassos en dones migrants, algunes de molt joves, que no sabien què fer en aquesta circumstància. I també vaig trobar fills, mares i pares o germans al país d'origen que necessitaven o que els venia bé rebre diners per sobreviure o per viure millor. Vaig trobar abusos de familiars que empenyien algunes dones a la prostitució per rebre els seus diners mensuals… Vaig trobar dolor, molt dolor, i algunes afirmacions que mai oblidaré: «Vull tenir una vida normal, portar els meus fills a l'escola, tenir una feina i una casa». També em vaig trobar amb alcohol i cocaïna per suportar els abusos dels puters. I molts dolors físics i psíquics. Després d'haver estat al polígon Marconi, en clubs o en pisos on hi havia prostitució, mai no podré proposar res que no sigui acabar amb una realitat que és font inesgotable de dolor per a tantes dones. Mai no podré tenir una altra mirada que aquella que vol posar fi a aquesta indústria criminal.

Les polítiques abolicionistes no acabaran amb la prostitució de la nit al dia, però sí que dissuadiran els proxenetes que buscaran nous mercats d'explotació sexual fins que el món es torni inhabitable per a aquests criminals. I també sancionarà els puters, sobre els quals s'assenta el sistema prostitucional. Els nostres joves no mereixen ser socialitzats en la idea que està bé accedir al cos de dones de recursos escassos, migrants, en situació administrativa irregular i sempre vulnerables, per preus irrisoris. L'abús i l'explotació ni deuen ni poden formar part de la socialització de la nostra societat com tampoc no han d'alimentar el nostre imaginari sexual. Ens trobarem amb molts obstacles al llarg camí cap a l'abolició de la prostitució. Els interessos patriarcals i els econòmics estan al capdavant. L'abolició remou privilegis masculins, però tenim l'obligació d'eliminar-los si anhelem un món amb més igualtat. Fer polítiques abolicionistes és col·locar-nos al costat correcte de la història perquè és un pas ètic fonamental per civilitzar la nostra societat i la nostra democràcia. Les dones que estan en prostitució tenen dret a tenir vides que mereixen ser viscudes i a l'interior de la indústria de l'explotació sexual no hi ha vida, només explotació i violència.

Rosa Cobo Bedia. Feminista. Professora Titular de Sociologia de la Universitat de A Coruña. Ens posa a l’abast amb generositat el text, per a publicar-ho a #Desembolicar.

Article publicat originalment a ctxt, publicació a la qual agraïm l’autorització per a realitzar la traducció i publicació. https://bit.ly/3NZmuhA

Versió en català a càrrec de Juanjo Compairé @HomesIgualitaris AHIGE Catalunya.