cielo claro
  • Màx: 28°
  • Mín: 21°
22°

La llei del silenci masclista

El masclisme no vol que es parli de violència de gènere i per aconseguir-ho utilitza les estratègies més diverses. D’una banda, l'ultradreta, amb l’acompanyament freqüent de la dreta, diu que la violència de gènere no existeix i que s’ha de parlar de violència familiar o domèstica; i de l’altra, a nivell social, es critica que les dones parlin de les seves experiències de violència, com ha passat ara amb Rocío Carrasco, sota l’argument que s’està acusant un home de maltractador. És a dir, envien el missatge que no es pot parlar de violència de gènere en la societat, i que l’únic context en què es pot plantejar aquesta realitat és en el context judicial per intentar que allà s’amagui darrere d’allò familiar o d’allò domèstic.

No es diu res a fi que no es parli d’altres casos amb derivades judicials com, per exemple, 'els papers de Bárcenas', 'la situació de Puigdemont', o els 'abusos sexuals a menors', o tants altres temes socials amb una trajectòria que pot acabar o ha acabat als jutjats, i que són presents als mitjans de comunicació i a les xarxes diàriament. L’únic que importa és que no es parli de violència de gènere. Queda prohibit fer-ho per la 'llei del silenci masclista', però alhora des del masclisme sí que es pot acusar les dones del delicte de 'denúncia falsa'.

Aquesta estratègia té dues conseqüències:

La primera és evitar el debat social i la presa de consciència sobre una violència que es caracteritza per la invisibilitat, l’anonimat i la falta de consciència per part de la mateixa societat que hi conviu, i que pateix cada any 60 homicidis de dones de mitjana i més de 600.000 casos, sense que aquest resultat generi un nivell de coneixement sobre la seva transcendència i sobre el seu significat. És el que reflecteix el fet que només es denunciïn un 20-25% del total dels casos, i la demostració que la societat viu aliena a la seva gravetat enmig dels silencis i les negacions imposades, fins al punt que només el 0,2% de la població l’inclou entre els problemes greus, tal com recull el Baròmetre del CIS de febrer de 2021.

La segona és confondre la realitat social amb la resposta judicial. Una realitat que, d’entrada, queda reduïda als casos que arriben a les portes dels jutjats (en violència de gènere un 20-25% del total), i que després es redueix encara més en associar veritat amb condemna. L’actuació judicial no defineix la realitat, sinó allò provat, i la seva resposta es basa en la valoració dels elements de prova tenint en compte tots els principis que caracteritzen el dret penal, entre ells la presumpció d’innocència.

Per tant, tal com recull la Memoria de la FGE de 2012 a la seva pàgina 642, no es pot prendre allò no provat com a no ocorregut, com explica al qüestionar l’associació que fa molta gent entre 'denúncia falsa' i 'sobreseïment provisional' o 'sentència absolutòria'. Una cosa és allò ocorregut i una altra allò que es pugui demostrar què ha passat.

La violència de gènere és un problema social amb moltes dimensions diferents, entre elles la judicial, però també la sanitària, la laboral, l’econòmica... i cal tractar-la com a tal problema social, no reduir-la i limitar-la a algun dels contextos en què se n’aborden les conseqüències, i encara menys fragmentar-la com si fossin qüestions distintes sense l’element comú de la dona que la pateix.

L’argument que la dona que pateix violència no en pot parlar llevat que ho faci mitjançant una denúncia és fal·laç, ja que llavors tampoc podria referir-se a la seva situació en una consulta mèdica, o en el seu lloc de feina, o en qualsevol altra circumstància abans de decidir-se a denunciar, perquè si ho fes, algú podria dir que està acusant el seu marit o la seva parella.

Les dones que pateixen violència de gènere tenen tot el dret a explicar les seves experiències vitals en les formes establertes, com passa en tants altres casos en els quals veiem víctimes d’altres delictes parlar del que han patit, sense que ningú faci l’associació directa entre relat i culpabilitat, ni tracti d’imposar un silenci generalitzat sobre el tema en qüestió, ni tampoc instrumentalitzi les seves paraules.

El relat d’uns fets fa compatible la veracitat de les dues posicions contràries, a falta de la demostració objectiva en el fòrum en què es dugui a terme aquest esmentat plantejament, sigui social, judicial o de qualsevol altre tipus.

Quan algú posa una denúncia, qui la rep i qui jutja els fets actua considerant que allò que diu la persona denunciant i allò que diu la persona denunciada és veritat, altrament no hi hauria investigació ni judici i bastaria amb la paraula de la part que resultés més creïble. Però a la pràctica no és això el que passa, sinó que s’investiga i s’avança cap a la veritat mitjançant elements de prova que donen la raó a una o altra part. Mentrestant, les dues versions són creïbles, amb independència que hi hagi persones que es posicionin amb una o altra versió.

És més, fins i tot en circumstàncies en què s’accepta que les dues versions son veraces, amb freqüència es prenen decisions en contra d’una d’elles sense qüestionar la seva innocència o la veracitat de la seva posició, com s’esdevé amb l’adopció de mesures cautelars. La violència de gènere no és diferent en aquest sentit, encara que sí que ho és en la falta de credibilitat que es dona a la paraula de les dones i en la seva posada en dubte des dels mites de la perversitat i la mentida.

El masclisme vol imposar la 'llei del silenci' a fi que s’uneixi a la 'llei de la invisibilitat' que ja va imposar fa segles, i d’aquesta manera poder aconseguir la seva anhelada 'negació de la llei de violència de gènere'.

No ho aconseguirà, avui les dones parlen de la violència que exerceixen els homes, i la societat escolta atenta per actuar-hi en contra i eradicar-la de la nostra realitat.

Miguel Lorente: Doctorat en medicina, és especialista en cirurgia i mèdic forense. Trobareu els seus articles al Blog: https://miguelorenteautopsia.wordpress.com/

Fotografia: Manifestació a Palma dia 8 Març 2020. Autor: Biel Servera

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris