Els homes sempre han comptat amb el valor de la paraula i la seguretat de la complicitat per a fer de la realitat una font de privilegis i avantatges, per això es creuen entre ells i no posen en dubte les afirmacions d’un altre home quan allò que està en joc és la defensa del seu model.

Des d’aquesta perspectiva, és fàcil entendre com un grup d’homes és capaç d’acudir a la crida d’un altre home del grup, i actuar complint 'l’ordre' donada per ell, fins al punt de perseguir un jove durant 150 o 200 metres i assassinar-lo sota la referència de la seva orientació sexual, per tal de complir i sentir-se, d’aquesta manera, reforçats com a grup, i al mateix temps ser-hi reconeguts com a homes en el pla individual. És el que ha passat amb Samuel Luiz.

Si el mateix individu hagués dit als seus amics: Seguiu-me, que anirem a l’hamburgueseria de la cantonada a tastar la nova hamburguesa especial, que està molt bona!, probablement no l’haurien seguit, ni tampoc hauria estat necessari que l’haguessin cregut, perquè amb aquest tipus de proposicions no es demostra la fratria masculina ni es posa en dubte la virilitat individual. Ha de fer-se amb peticions i accions vinculades als valors que formen part de la cultura masclista.

Tot això reflecteix que els homes compten amb la seva condició masculina de sèrie, però també que aquesta pot arribar a ser qüestionada o a no ser reconeguda en tota la seva dimensió si altres homes no et consideren homes com ells, o no t’ascendeixen dins del grup segons la seva escala de valors androcèntrica, en la qual la virilitat, l’homenia, el valor, la companyonia... han de ser demostrats a través de la conducta, no només de paraula. És la fratria masculina de què parla l’estimada i admirada Amelia Valcárcel, i la millor manera de fer-ho és actuar contra les persones considerades per la cultura patriarcal «diferents i inferiors», especialment les dones, com a essència de la seva construcció cultural masclista, i després els «homes no-homes», que és el que són per a ells els homosexuals.

I aquesta fratria no només es demostra en l’acció, sinó que, fonamentalment, ho fa en l’omissió, en aquest no fer res davant de la desigualtat, de la discriminació i de la violència que pateixen les dones i les persones damunt les quals situen la crítica i l’amenaça al seu model social i cultural. Sota aquesta construcció, quan una veu masculina diu «denúncia falsa» la resta d’homes diu «company, jo sí que et crec»; quan explica que un home mata una dona sota els efectes de l’alcohol o les drogues se sent «company jo sí que et crec»; quan l’argument és que l’homicidi es produeix per un trastorn mental la resta diu «company jo si que et crec»; quan a Tenerife assassinen les nines Olivia i Ana i es conclou que és la «venjança d’un gelòpata» la resta repeteix «company jo sí que et crec»; quan des de la ultradreta neguen la violència de gènere des de la dreta molta gent comenta «company, jo sí que et crec». És aquesta aparent passivitat la que defineix el model i la seva fratria còmplice en el dia a dia, per tal que després sigui subratllada i emfatitzada amb paraules explícites, com ho vam veure davant la violació grupal duta a terme per cinc homes durant els sanfermines de 2016, en boca d’un professor de la Universitat de Santiago de Compostela, un home completament al marge dels fets que es veu en la necessitat de posicionar-se públicament, i després de la sentència condemnatòria va venir a dir això del «company, jo sí que et crec», quan públicament donava credibilitat a l’argument dels violadors i rebutjava el de la víctima. Justament el mateix que van fer milers d’homes en fòrums, xarxes socials i en alguns mitjans.

Que un grup d’homes sense haver participat en l’enfrontament individual sigui capaç d’acatar l’ordre d’un altre per perseguir i assassinar a cops un tercer, com ha ocorregut amb Samuel Luiz, demostra el significat de la construcció masclista de la societat, i la fratria dels homes per defendre el seu model i els seus privilegis i per actuar contra aquells que el qüestionen i tracten de transformar-lo.

La violència masclista i les idees que la sustenten són la principal amenaça per a una democràcia, la qual cosa es manifesta en les conseqüències que produeix aquesta violència i en la passivitat i la distància de la societat davant d’ella.

És per això que el masclisme no dubta de la paraula dels homes ni en acudir en ajuda de l’home que ho necessita. Canviar aquesta realitat exigeix cohesió, coherència i alguna cos més que voluntat.

Podeu trobar la versió original de Miguel Lorente al seu Blog Autopsia: https://bit.ly/3faK2An

Sempre amb l’agraïment per la seva col·laboració amb @HomesTransitant. També a Natxo Bou Palmés per la cura amb la tasca de traducció