L'acte del magistrat Antoni Monserrat, que considera que el cas fou traslladat d'Eivissa al Tribunal Superior amb «manifesta irregularitat processal», analitza amb caràcter preliminar «l'existència d'un judici paral·lel de gran intensitat, que ha interferit en el procés». Després de fer-se ressò de nombrosa jurispridència i de recordar que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha declarat que els judicis paral·lels suposen un greu atac a la democràcia, assenyala que l'objectiu dels processos en premsa «és erigir-se en jutges» i minvar la seva imparcialitat, ja que «la publicació de suposats estats d'opinió sobre el procés i resolució poden influir en la decisió dels magistrats».

Aquestes informacions, «equivalents a una sentència», es produeixen, segons Monserrat, després que fossin aprovades les conclusions de la Comissió d'Investigació pel Pacte de Progrés. Segons el jutge, aquest mitjà «s'ha destacat per la seva desaforada presa de partit envers les tesis de l'acusació, fent ús de tota mena de mitjans, fins i tot calumnioses i impertinents al·lusions envers el mateix instructor i els seus familiars».

La resolució estableix que els informes realitzats per Miquel i Maripau Segura «són insuficients a efectes incriminatoris» per demostrar un suposat delicte electoral, ja que els autors «no reconeixen el format en què foren aportats pel mitjà de comunicació ni els encapçalaments i, a més, asseguren que foren substrets dels seus ordinadors portàtils». D'acord amb l'acte de Monserrat, no es pot acceptar que els documents fossin producció pròpia i no fets amb el seu robatori. Pel jutge, no hi ha cap dubte de la substracció, del seu «origen delictiu», ja que si s'haguessin obtingut en un entorn lícit, «s'haurien d'haver lliurat a la Fiscalia o al jutjat de guàrdia».

La sentència analitza si documents de càrrec que han estat substrets conserven la seva eficàcia, i conclou que els fitxers d'un ordinador portàtil pertanyen a l'esfera de la intimitat privada i qualsevol violació d'aquesta «és inconstitucional i delictiva». En aquest cas, no s'ha pogut demostrar quines persones han delinquit, però la legislació impedeix la validesa de proves obtingudes amb la violació dels drets fonamentals. No obstant això, en cas d'acceptar-se, «a la feblesa dels informes s'oposa un sòlid cos provatori constituït per testificals, documentals i declaracions d'imputats en les quals ni tan sols es menciona Jaume Matas i Rosa Estaràs per res que no sigui, en poques i comptades ocasions, relatiu a la reunió».

Antoni Monserrat raona el rebuig d'imputar Matas i Estaràs perquè «no els incriminen cap dels qui han declarat» i, especialment en el cas de Matas, ni tan sols es dirigeixen a ell els informes dels Segura. A més, indica que el fet que els polítics cerquin vots, «no té res absolutament d'il·legal ni d'immoral». El magistrat afegeix que des de la presentació de la querella davant el Suprem no ha aparegut res incriminatori contra Matas i respon al fiscal en cap, Antonio de Vicente Tutor, que aquesta querella fou desestimada en no apreciar cap delicte. La llibertat de criteri donada pel fiscal general de l'Estat, Jesús Cardenal, al fiscal de Balears, malgrat estar d'acord amb la desestimació de la querella, mostra «una seriosa discrepància de criteris» entre ambdues Fiscalies.

El jutge titlla de «quasi bucòlica» la interpretació de De Vicente Tutor sobre la consideració d'imputat i afirma que la declaració de Matas i Estaràs amb aquesta catalogació «seria totalment desproporcionada i superflua, ja que no es produiria cap declaració autoincriminatòria» i encara menys una vegada que el propi magistrat reconeix que «s'ha esgotat la instrucció». Segons l'acte, amb la imputació només s'aconseguiria «l'abast mediàtic d'una sol·licitud d'imputació a un ministre del Govern i a una diputada del Congrés». Antoni Monserrat diu que «no està per seguir els dictats ni els desitjos de les estratègies de torn, especialment quan es troben fortament polititzades». Finalment, rebutja que hi hagi dues classes de ciutadans que siguin desiguals davant la llei, «sinó que la pròpia llei estableix l'existència d'aforats i no aforats davant el Tribunal Suprem».