nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Toni Nadal: «Avui en dia està molt mal vist el dubte»

La predisposició i generositat de Toni Nadal ha permès al programa La Vila del Pingüí, de la ràdio Ona Mediterrània, aconseguir una entrevista desitjada. Amb l’entrenador i oncle d’un dels millors tennistes de tots els temps s’ha practicat un diàleg on es rebat qualsevol dogma. I les conclusions extretes confirmen que quan es fan preguntes a un amant de la paraula, les respostes poden fer replantejar-nos milers d’idees que creiem vàlides. I els dubtes seguiran, com a mínim, fins i tot 24 hores després de l’entrevista.

Quines són les sensacions en aquesta gespa de Santa Ponça, sobretot pel que fa a la calor, on Rafel Nadal es prepara per al torneig de Wimbledon?

Fins i tot nosaltres els mallorquins no estam acostumats que al mes de juny faci aquesta calorada. Les sensacions són bones. Rafel està jugant a un gran nivell a cada entrenament, i també és veritat que venim amb una bona dosi de confiança després d’haver guanyat al Roland Garros, a Montecarlo, Madrid o Barcelona. Després ja veurem, perquè tot et canvia quan vas a Wimbledon ja que és fàcil que qualsevol et tregui del torneig.

Sabem que aquest 2017 és el teu darrer any com a entrenador de Rafel. Has explicat que tot el que volies aportar al teu nebot ja està més que assimilat i que a partir de l’any 2018 et vols centrar en la formació dels joves tennistes integrats a l’academia recentment creada a Manacor. Recordes quan et va començar a passar pel cap que volíeu deixar d’entrenar Rafel?

No ha estat un moment donat ni un dia concret, és una cosa que tu vas veient amb el pas del temps. Crec que Rafel està molt bé amb l’equip actual, tant amb en Carles Moyà com amb en Francis Roig, per tant entenc que jo no som massa necessari. Com a conseqüència, em fa il·lusió ser a l’acadèmia.

De moltes entrevistes fetes a Rafel Nadal se’n pot extreure l’expressió 'gràcies a Toni Nadal som on som' i precisament de moltes entrevistes que t’han anat fent també has dit que 'sense jo, en Rafel hauria guanyat el mateix'. Per tant, qui dels dos s’equivoca? Qui peca de massa humil?

En tot cas s’equivocarà ell (riu). Crec que Rafel hagués guanyat sense jo ben igual, el mèrit és pràcticament tot seu. Una altra cosa és que jo sigui qui l'ha induït a jugar a tennis aportant el que vaig creure convenient quan ell era al·lot. Però, dins aquest món, qui té el mèrit és sempre el jugador

Si recordam els inicis entrenant en Rafel des de ben petit, es pot observar des de fora que els seus pares varen fer un gest clau: permetre que hagis tengut molt a veure amb la seva educació.

Hi he tengut a veure amb tot el que era el tema de pista, i evidentment en els viatges que fèiem quan Rafel era petit es feia el que jo deia. Però això és normal quan acompany un nin de dotze anys; el tema de l’educació és totalment dels seus pares. En la meva relació amb Rafel és cert que partesc d’uns criteris que entenc que s’han d’aplicar ja que és el meu nebot i tenc més marge d’actuació. Però quan entrenava altres tennistes, també inculcava el que jo creia que era bo per a ells, tant dins la pista com defora. Al final jo no he fet mai diferència en allò que és bo per a un nin quan juga o quan no juga.

La teva manera d’entrenar confirma la teoria que a vegades pot ser més important la paraula que la raqueta?

Sempre he cregut en la paraula. Evidentment la paraula no basta si tu expliques molt les teories però no les poses en pràctica. Però si que entenc que hi ha un primer pas que és la reflexió en tot. El que sempre vaig intentar amb Rafel de petit era fer-li entendre per què entrenava i quin era el camí que el podria dur a aconseguir el que nosaltres estàvem cercant. I a partir d’aquí, quan teníem la idea clara, després ens posàvem a fer feina sempre darrere aqueixa idea. Moltes vegades s’ha dit que jo era molt de l’esforç, però jo no ho som molt, som més de l’exigència. L’esforç a vegades és físic, i jo no crec tant en l’esforç físic. Crec en l’esforç mental, en l’exigència mental, que és el que ens diferencia dels animals. Amb Rafel vaig intentar que ell tengués clar què era essencial.

Recordes algun missatge motivacional concret que li vares donar a en Rafel en un partit concret? O al final es tracta més d’un dia a dia sense grans discursos?

Els discursos motivacionals hi són de dues maneres: primer, has de tenir un objectiu molt clar i has d’intentar que aquest objectiu a llarg plaç no es vegi perjudicat pels objectius a curt plaç. En segon lloc, de forma puntual, abans d’un partit sí que jo he fet diferents discursos i depenent del moment n’he aplicat un o un altre. Si he vist Rafel bé, he estat més dur de paraula i si l’he vist malament, he canviat el discurs. Però quasi sempre he intentat que Rafel assumeixi la realitat. No he estat mai un d’aquests entrenadors que pretén que el seu jugador sempre estigui content i li fa creure que és molt bo en tot. Això no ho faig amb els meus fills i no ho faria ni per un nebot ni per algú que és extern a jo. Crec que no és el que toca, no és real. El discurs d’acceptar el que ets és el que t’ha de dur a fer més feina.

Rafel Nadal té dret a cansar-se de la seva feina?

Tot el dret del món, el mateix que tu i que jo. El que un ha de fer en aquesta vida és assumir les conseqüències. Cada causa té el seu efecte i entenc que a Rafel la vida esportiva ja l’ha tractat suficientment bé. Crec que aquesta vida li ha donat molt, però si es cansa lògicament té la vida assegurada i també un nom assegurat. Però si un està fort mentalment, crec que allò normal és continuar fent el que t’agrada.

És bo que un esportista sigui vist com un heroi?

Això dependrà de cadascú. Jo no veig els esportistes com a herois, però la gent que faci el que vulgui. No som mai partidari de veure ningú de manera especial. Ni un esportista, ni un metge... i mira que un metge fa una funció més vàlida dins la societat que la que fa un esportista. Entenc que vivim a un món d’imatge, allà on s’exageren els triomfs, les derrotes, les bondats... A mi em sorprèn quan un esportista té rellevància fora del seu esport. Sembla que qui triomfa en una cosa ha de saber de tot. I no em limit als esportistes, crec que encara és més marcat en el món de l’art quan veus gent que, per exemple, actua molt bé però potser just s’han llegit el llibre de l’obra que acaben de representar. Hi ha gent que sí que mereix ser vista com a heroi dins la societat, però al final és el públic qui decideix.

Com es pot moure un esportista en un món on es demana posicionar-se amb una o una altra idea política? Per exemple, en el procés independentista de Catalunya, certs esportistes sí que s’han definit com a independentistes i d’altres han manifestat estar-hi en contra.

Evidentment jo no som esportista, no xerraré en boca dels altres. Cadascú pot fer el que vol. Guardiola va llegir un comunicat a favor de la independència i, per tant, tu hi pots estar o no d’acord. El que crec que no és bo és que una persona notòria no convidi o no ajudi que hi hagi una visió de les coses no tan fanàtica. Rectificaré, aniré més enrere. Crec que avui en dia està mal vist el dubte i tu vols posicionaments molt clars de la gent. Tu has d’estar amb els del PP i t’ha de semblar tot bé o has d’estar amb el PSOE i també t’ha de semblar tot bé, o el mateix amb Podemos. Jo em moc dins una altra manera de pensar i entenc que això és equivocat i que no és el que toca. Vaig llegir una mica el que va dir Pep Guardiola i, des del meu punt de vista, hi ha un error. Ell, durant la seva època de jugador, es va distingir per no fer del rival un enemic. I crec que seria bo que seguís per aquest camí defensant el que cadascú defensi. El que crec que no està bé és que, quan l’altra gent no té les teves creences, no només et sembli malament sinó que damunt demonitzis els altres. Després ja hauríem d’anar a veure, amb el tema de la independència, què és el correcte. De qui és Catalunya? Just dels catalans o forma part de la resta d’Espanya? Manacor és només dels manacorins o de totes les Balears? Bé, crec que és difícil el debat damunt això però cadascú que defensi el que cregui oportú. Jo no particip mai de fanatismes, ni d’un color ni de l’altre, i m’agradaria que la gent no demonitzàs qui no pensa com ells.

Creus que encara t’escoltaran quan ja no siguis l’entrenador d’en Rafel Nadal?

Supòs que no, però no em preocupa gens ni mica. Em basta escoltar-me a jo mateix, a mi m’agrada xerrar i no tenc una preocupació gens grossa per si m’escolta gent o no m’escolta. Tenc les meves creences en totes les coses i està clar que a mi se m’ha escoltat més del que potser era prudent pel fet de ser l’entrenador de Rafel Nadal

Què enyoraràs i què no et farà falta una vegada et retiris com a entrenador d’en Rafel?

Hauràs de tornar l’any que ve i t’ho diré, ara no sé el que enyoraré. Darrerament m’ho han demanat molt i ho he dit moltes vegades. Quan som a París o a Montecarlo m’ho he passat molt bé sempre, però quan som a ca meva també m’ho pas molt bé. Quan som a Austràlia i veig jugar el meu nebot he duit la sort que ell m’ho ha fet passar molt bé, però quan som a ca meva i vaig a fer una volta per fora vila o a fer un cafè també m’ho pas bé.

Entre viatges i viatges, quan tornes a Mallorca com la veus? En relació a aquesta saturació turística que existeix i al paper que fan els polítics actuals per gestionar-ho.

El que no pots fer és pegar un tir cap endavant amb una escopeta i no esperar que hi hagi una mica de retrocés. Volem turistes i després que no ens molestin, però no és possible. Jo també m’estim més estar a un lloc tranquil, però jo sé com estava Mallorca abans que vengués el turisme i crec que ara s’ha millorat. Tant de bo no hi hagués saturació. Ja m’agradaria poder tenir la mateixa qualitat de vida amb menys turistes. Però no és possible, no tenim indústries suficientment fortes i tenim hotelers i hem de triar. Sempre observam 'la guapa' de cara als altres i no a nosaltres. Queda molt bé quan dius que hi ha una saturació, queda molt més progressista però també entenc que és un peatge que hem de pagar si volem mantenir aquest nivell de vida. Repetesc, tant de bo estàs ben regulat i tenguéssim un turisme tot l’any, no amb aquests pics. Crec que no és fàcil gestionar les coses, és difícil administrar una comunitat i tendràs pressions d’una banda i d'una altra. Avui en dia estam massa disposats a criticar tot el que fan els altres i els mateixos polítics es tiren terra damunt quan tan exageradament critiquen tot el que fan els altres. Quan ells hi entren fan el mateix que havien fet els altres. Hauríem d’entrar més dins una normalitat i els ciutadans de carrer com jo hem de veure que la tasca d’un polític no és fàcil. Hauríem d’intentar que els polítics fossin la gent més preparada de la societat i això ens facilitaria un millor funcionament, però entenc la dificultat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris