cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
24°

«Al camp de refugiats d'Argelers, un d'Inca em regalà un foguer»

Agustí Ferrer, de Cinctorres, rememora la guerra i l'exili francès

ANTONI MATEU. Palma.

«Les bales ens passaven per sobre. Xiu xiu, feien. Les vèiem passar. -explica Agustí Ferrer Marín (Cinctorres, 1913). Però érem joves i, alguns cops, ens ho passàvem bé baldament hi hagués guerra. Arriba un moment en què ja no ets conscient de les desgràcies».

«Enguany no sé si aniré a votar. Tot és una misèria. Si el meu fill m'hi vol dur, ja ho veurem», diu desenganat, Agustí de Noto, que és el malnom que prengué del mas familiar del seu poble, a la comarca castellonenca dels Ports. Ara fa sis anys que viu a Mallorca. Quedà viudo i hagué d'abandonar Cinctorres, per venir a viure amb el seu fill Miquel, que és militar a la reserva i està a Palma.

Quan Agustí té mal d'esquena, es posa una faixa enrodillada per la cintura, com aquelles que porten els llauradors valencians. Una faixa feta de cotó ben igual que les que venia per les viles valencianes i catalanes quan era temps de fires.

«Cinctorres era un poble pagès, però també hi havia uns quants tallers de faixes. Entre setembre i novembre, els joves anàvem a vendre-les per Morella, Fraga, Vic, Manresa, Cervera... La fira més bona, però, era la de Balaguer. Allà sí que en venguérem de faixes!», explica Agustí. «El dia que el jornal ens bastava dormíem a la fonda. Una pesseta solien fer pagar per una nit. I si no guanyàvem suficient, dormíem a la pallissa d'algun mas on els pagesos ens hi volguessin», diu el venedor de faixes.

«Amb això de les faixes, -explica el valencià- passaven coses curioses. Hi havia pobles on eren els homes que se les compraven per a ells mateixos. En canvi, a altres parts, com a Fraga, a l'Aragó, eren les dones que les compraven per al seus marits. No sé per què devia esser, això! Potser a Fraga els homes són més vergonyosos».

Tanmateix, amb allò que Agustí posa més emoció és amb l'experiència al front de guerra: «Jo em pensava que ja no em cridarien perquè era fill de viuda. La qüestió, però, és que el novembre del 1936 la República em cridà. Primer vaig anar al Jarama. Em feriren i m'enviaren a l'hospital d'Ocaña, prop de Toledo. Allà va resultar que hi havia un metge que era del meu poble. Quan em vaig haver recuperat, em va dir si el volia ajudar a fer de camiller. Allò més fotut, però, fou la batalla de l'Ebre. Allà sí que la hi vaig veure prop, la mort!».

Després de la victòria de les tropes de Franco, com tants altres republicans, Agustí emprengué la seva marxa cap a França. Primer, però, hagué de passar pels camps de refugiats d'Argelers i de Barcarès.

«Què cony parlen eixos! No parlen valencià, no parlen espanyol, ni tampoc parlen català!», vaig pensar jo quan vaig sentir un grup que parlaven en una llengua que entenia. «A veure si són els russos de les brigades Internacionals», digué un company meu andalús. «Que han d'anar a ser russos!», vaig dir jo. I jo hi vaig anar amb tota la meva barra i els vaig dir: «I vosaltres d'on cony sou?». I saps que em respongueren? -pregunta el valencià. Digueren: «D'Inca, Mallorca». «Un d'aquests inqueros, em va demanar tabac i jo li vaig regalar deu cigars. «I ara, jo, què t'he de regalar?», em digué ell. «No res, tanmateix aquí no fotem res, ens tenen tancats», li vaig dir jo. Així i tot, però, em va regalar una bala reconvertida en un foguer, que l'he guardada tota la vida», explica.

Quan pogueren sortir del camp de refugiats, Agustí treballà durant deu anys pel sud de França. A la construcció de l'aeroport de Burdeus, a una fàbrica de sucre, etc. El 1949 va poder retornar. «Si la meva mare no hagués estat sola, crec que m'hi hauria quedat», diu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris