cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
18°

«Com a artista em consider més un guerriller que no un mercenari»

Pep Cirer, pintor i escriptor ocasional, reivindica la bohèmia a l'art

FRANCESC GOST. Sa Pobla.
Pep Cirer Company (sa Pobla, 1964) és un artista poc convencional. Tot i haver fet estudis d'art, la seva formació és bàsicament autodidacta, bolcada cap a una vocació pictòria que arrossega des de la infància i que en complir la trentena va reprendre amb força. A més de pintar, Pep ha cultivat la literatura, amb la publicació d'una novel·la tan suggerent com original, La mort del número sis, en la qual el paper del lector assoleix un protagonisme insòlit. Tot i les seves inquietuds artístiques, Pep té molt clar que «pintar també és una feina».

- Per què recuperau, en un moment donat, la fascinació per la pintura?

- Mires les obres dels pintors i sents emocions, t'atreu un món creatiu del qual t'agradaria formar part, passes d'un plànol universal -l'art en general- a un plànol concret, que és quan comences a pintar tu mateix, en part mogut per un mecanisme mimètic en relació a allò que altres han fet. I d'aquesta manera, a poc a poc, et vas introduint en aquest món, segueixes un procés d'aprenentatge que et fa sentir més segur. Al cap i a la fi, allò que fa que t'acostis a la pintura és intentar plasmar la vida tal com tu l'entens.

- La professionalitat acaba matant l'artista?

- L'artista professional sens dubte perd part d'ell mateix. Jo, per exemple, em consider un guerriller en això de l'art, amb un fort compenent idealista, no som un mercenari. Crec que quan arribes a un grau de professionalisme a vegades la creativitat pot quedar congelada, fasvoltes al mateix lloc i el teu discurs pictòric esdevé estàtic. No és una crítica, pens que aquest canvi és inevitable en un món de l'art cada vegada més vinculat al món de l'espectacle i la imatge, sense el romanticisme una mica bohemi que jo encara cerc i que realment s'ha perdut.

- Hi ha un art oficial en contraposició a un art real?

- La distinció passa més aviat per estar dins o fora del mercat de l'art, i evidentment jo no estic dedins, encara puc negociar què vull fer amb la meva obra, no tenc vinculació amb galeries que em puguin condicionar, tenc una llibertat que perds quan esdevens un artista «oficial», encara que no sé si això els passa tots els artistes que diríem «consagrats», la veritat és que jo no em moc per aquestes aigües.

- Les administracions acaben generant la seva pròpia nòmina d'artistes?

- No ho crec, però tampoc vaig més enllà per saber si és cert o no. En general, tenc la impressió que entrar dins un món artístic professional té el seu cost, tot sembla més agressiu, sense lloc per a l'espontaneitat. La meva pretensió és continuar allà on estic, al meu poble, centrar-me en allò que m'envolta. Es ver que m'agradaria dedicar-me a la pintura de manera exclusiva, sense haver de fer una altra feina, però també pens que així puc conservar la meva autonomia i pel que fa a la vessant, no crec que estar dins un nivell no professional et doni o et llevi capacitat creativa.

- La vostra incursió dins la literatura és un fet aïllat o una passa endavant?

- Avui la creativitat és mutidisciplinar, permet fer un mestissatge entre distintes disciplines artístiques, també entre literatura i pintura. Jo em consider un pintor, no un escriptor, però amb la novel·la La mort del número sis me va agradar sincretitzar les dues coses, ja que al cap i a la fi allò que vull és reflectir la realitat que s'amaga darrere qualsevol manifestació artística.

- La democratització de l'art n'ha provocat la devalució?

- La gent té molt bo de fer alinear-se des del punt de vista cultural i sovint assimila gaudir d'un bon estatus social amb adquirir obres d'art, en un entorn mediàtic que facilita la manipulació. En general, pens que a la gent li falta esperit crític.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris