nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
20°

«De diaris espanyols, no en llegeixo mai cap, i això crec que ajuda a no ser gaire cretí»

Joan Oliver és un dels articulistes més sagaços de la premsa catalana i actualment col·labora amb el diari 'Avui'

PERE ANTONI PONS. Barcelona

Joan Oliver (Barcelona, 1955) és un dels articulistes més sagaços i preparats de la premsa catalana (i espanyola) actual. Dirigí entre 1992 i 2002 el programa Bon dia, Catalunya de TV3, emissora de la qual en fou el director entre 2002 i 2004. En l'actualitat, col·labora al diari Avui, les revistes Actual i Dossier Econòmic i l'emissora RAC-1 i és el director de la fundació Catalunya Oberta. Hi poden estar d'acord o en desacord, però els seus lectors sempre tenen la sensació que, dels papers d'Oliver, se'n treu una informació diferent -més sòlida- i una visió del món -més personal, menys gregària- que la que es pot treure d'altres opinadors. Amb l'entrevista que segueix, queda clar el perquè.

-Catalanista, liberal, proamericà: vos sentiu molt tot sol, com a creador d'opinió, a Catalunya i Espanya?
-No, no em sento sol. Però no sé si sóc aquestes coses. Més que pro res, jo sóc anti anti. Jo no sóc proamericà, però m'emprenya l'antiamericansime estúpid. Per tant, si m'hagués de definir, diria que sóc anti antiamericà. El que és segur és que als Estats Units tenen moltes coses bones i aquí, a Catalunya i Europa, tenim una posició molt apriorística del que passa allà, una posició que es basa en bona part en la ignorància.

-Va, acabeu de desmuntar-me la definició. Liberal?
-Tampoc no sé si sóc liberal. El que passa és que hi ha un papanatisme estúpid, digues-li pseudoprogre, aquí molt predominant, i a mi m'agrada posar de relleu que la solució de tots els mals del món no es troba necessàriament en el fet l'Estat sigui més gros i gasti més cèntims. Jo no sé si això és ser liberal o no. I catalanista? Home, una mica sí. De fet, però, jo sóc antiespanyolista. Ho diré amb una expressió mallorquina: «Jo pas més gust quan perd el Madrid que quan guanya el Barça». Això vol dir que sóc catalanista? Doncs sí, perquè m'agrada que el meu país funcioni. Ara bé, el que de veritat no puc suportar és que els espanyols ens putegin.

-Heu dit: antiamericanisme estúpid, papanatisme pseudoprogre i espanyolisme furibund. Quin creieu que és més mal de combatre?
-És que tots tres van junts, i participen d'una visió del món basada en això que s'anomena «pensament feble», una visió del món molt estereotipada. De fet, aquí ningú no diu que sigui espanyolista. El que diuen és: «Tots som germans». Quan el que en realitat volen dir és: «Els catalans, feu-vos fotre».

-Això sobretot ho dieu respecte de Catalunya, no? Perquè hi ha una certa Espanya, la del PP, que no arriba ni a pseudoprogre.
-No, el PP és molt pitjor. Aquest és el nostre drama: que aquí tenim tota aquesta bestiesa pseudoprogre mentre que allà hi ha tota una colla de carques d'abans de la guerra. De la guerra del 14, vull dir, perquè a la del 39 ja no hi van arribar. O sigui: tot plegat és molt emprenyador. El que passa és que el PP va tenir un petit mèrit, que va consistir a posar en evidència alguns aspectes nefastos de la manera de funcionar de la societat. Agafem l'ensenyament, per exemple. Aquí, durant anys, la gent va creure que a les escoles els nens havien de fer macramé perquè, si no, podien acabar amb un trauma. Bé, això són imbecil·litats, ho sap tothom, no és un tema de dretes o esquerres, liberals o no: fer macramé no impedeix que tinguis traumes. El PP va ser capaç de dir-ho.

-Sembla que, a ells, ja els va prou bé
-No ho sé, però per mi seria fotudíssim. Nosaltres tenim la sort que hi ha altres propostes, que més o menys funcionen. La dreta catalana sempre ha estat menys salvatge i l'esquerra catalana, no últimament però sí històricament, sempre ha estat menys dogmàtica, sobretot perquè el llibertarisme és molt més sa que l'estatalisme. L'ERC dels anys 30, per exemple, s'assemblava molt al laborisme de Blair, perquè, si bé propugnaven la justícia social, defensaven d'una manera radical les llibertats dels individus.

-Sovint dieu que els ciutadans no són idiotes. Però no creieu que la gent segueix movent-se més per uns prejudicis atàvics que no perquè reflexiona sobre la realitat de cada dia? Avui, Catalunya és un desastre: els trens s'espatllen, l'aeroport es col·lapsa...
-Sí. Davant d'aquestes situacions, però, la majoria de ciutadans reacciona de la mateixa manera: passant de la política. Per mi, és una mala resposta. Però quan veus els diferents partits i dirigents, potser aquesta és l'única opció intel·ligent que queda.

-Us confesseu malalt de la política. No us arriba a cansar?
-Sí, molt. De vegades n'estic ben fart, i potser podria retirar-me a viure a un poble de l'interior de Mallorca, on ja vaig estiuejar molts anys: els matins pujaria a la plaça a comprar el diari i m'asseuria a un bar a prendre un cafè. Però si visc en un país que no em satisfà, sobretot des del punt de vista nacional, només hi ha una manera de fer que tot plegat sigui menys pitjor, i aquesta manera passa inevitablement per la política. Per tant, sí, la política de vegades m'avorreix. Però.

-Creieu que és possible seguir influint en els lectors?
-Sí. Home, si tu esperes canviar el món amb un article d'opinió, és que estàs malalt: t'han de tancar a un sanatori i t'han de fer un tractament. Ara bé, ajudar a canviar mentalitats, jo crec que es pot. És a dir: jo crec que no es pot posar en dubte que avui a Catalunya hi ha més gent nacionalment convençuda que fa vint anys, per exemple. Les coses canvien.

-Vós sou optimista, nacionalment parlant?
-Sí, jo sóc optimista perquè els països, igual que les persones, es poden divorciar quan tots dos es guanyen la vida. Mira, respecte d'aquest tema, ja que m'has dit que era liberal, ara et citaré un comunista. Antonio Gramsci parlava del pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat, i em sembla un bon lema per acarar el nostre futur com a país. Que la intel·ligència ens diu que les coses estan fotudes? Doncs sí. Ara, des del punt de vista de la voluntat i de l'anar treballant dia a dia, doncs cal tenir tot l'optimisme del món.

-Els vostres articles són antiapocalíptics. Ara que tothom anuncia crisis i fa profecies de futurs terribles (canvi climàtic...), vos defensau la idea que el món funciona cada dia millor. En què vos basau?
-En les dades. La pregunta no hauria de ser en què em bas jo, sinó en què es basen els apocalíptics. Hi ha una idea segons la qual, avui, els rics cada dia són més rics i els pobres més pobres. Això no és cert. Durant els últims quinze anys, gràcies a la globalització, hi ha hagut milions de persones que han deixat de ser pobres. Gairebé tot l'Àsia del Sud, per exemple. Amèrica Llatina està millor avui que fa vint anys, també.

-Devorau premsa. Quina?
-Jo llegeixo cada dia el Wall Street Journal, el Financial Times, el New York Times, el Washington Post, el USA Today, i de tant en tant també algun diari català. D'espanyol, no en llegeixo mai cap. I això crec que ajuda bastant al fet de no ser gaire cretí.

-Coneixeu bé la realitat sociopolítica balear. Què pensau de la coalició nacionalista que s'ha format amb vista a les pròximes generals?
-Que l'han feta com amb vergonya, tard i de mala manera, i que potser té alguns problemes. Però que ja era hora! S'havia de fer. I confio que, com a mínim, trauran un escó. A veure si hi ha sort...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris