nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

'Pasolini es mostrà contrari a la TV perquè destruïa els dialectes italians'

La professora Emma Milano participà al cicle La Romània conflictiva

Emma Milano (Nàpols, 1968) és lingüista i professora de la Universitat Federico II de la seva ciutat. La setmana passada vingué a Palma per participar en el cicle La Romània conflictiva. Milano donà a conèixer quina és la situació dels parlars del centre i del sud de la península itàlica. Milano també aprofità per parlar del procés de formació de l'italià estàndard. Un procés que «és anterior a la creació de l'Estat italià i que la creació de la televisió pública ajudà a difondre arreu d'Itàlia».

-Algú qüestiona la unitat de l'italià?

-En principi, no. A Itàlia es parlen una sèrie d'idiomes diferents de l'italià, com són el sard, el friülià o el véneto. Fins i tot, en algunes zones del nord es parlen llengües que no són romàniques, com és el cas de l'alemany. El cas és que la diversitat dialectal del mateix italià, però, és molt gran, sense que per això es posi en dubte la unitat de la llengua. Un habitant de Sicília i un d'una regió del nord difícilment s'entendran si parlen cadascun en la seva varietat. Hi ha variants que realment estan molt diferenciades de la llengua estàndard. La base de l'italià arrenca del 1300, a la Toscana. Autors com Dante, Petrarca o Bocaccio ja l'utilitzaven a les seves obres. Hi ha qui pensa que l'italià es consolidà durant el segle XIX, amb la unificació d'Itàlia. Però això no és així. L'estandardització de la llengua italiana, i la seva acceptació per part dels intel·lectuals, és anterior a la creació de l'Estat italià. Actualment només són alguns habitants del nord, a la Padània, que qüestionen la unitat de l'italià, i ho fan seguint criteris econòmics i polítics, no lingüístics. Des del nord, industrialitzat, hi ha qui pensa que les regions del sud són una càrrega per al seu desenvolupament.

-Quin és l'estatus legal de la variant napolitana?

-Les autoritats regionals adoptaren el 1990 un mesura tutelar que garantís la protecció del dialecte napolità. Als anys seixanta i setanta existia un debat, arreu d'Itàlia, sobre si l'escolarització exclusivament en italià estàndard era aconsellable o no. Hi havia estudis que demostraven que aquest fenomen suposava un gran xoc per a un infant parlant d'una varietat molt diferenciada. És lògic que un infant visqués el seu procés escolar com un procés traumàtic, ja que intuïa que tot allò que havia après fins aleshores no li servia per anar a escola.

-I els intel·lectuals, s'han manifestat mai a favor de la diversitat dialectal?

-Es podria dir que aquests moviments han estat més aviat minoritaris. Així i tot, però, hi ha hagut algunes veus que han demanat la protecció de tota aquesta gran diversitat. Pier Paolo Pasolini n'és una bona mostra. S'arribà a declarar contrari al sistema d'ensenyament públic i a la televisió pública italiana perquè deia que «destruïa la diversitat lingüística de l'Estat». I està clar que la televisió, d'ençà de la seva creació, ha estat un dels motors més potents a l'hora d'estendre l'italià estàndard entre la població. Evidentment, la posició de Pasolini s'ha de contextualitzar. Ell sempre va estar al costat de les classes populars i obreres. Aquest posicionament també passava per donar suport a les llengües minoritàries i als dialectes italians. De fet, ell mateix escrigué els seus primers poemes de joventut en friülià.

-Existeix un literatura dialectal italiana?

-Sí, i molt rica que és. En el cas de Nàpols s'ha de destacar la figura d'Eduardo de Filippo. El seu teatre es tradueix arreu del món. A més una institució, l'Acadèmia del Napolità, difon la tradició literària i musical de Nàpols.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris