algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
16°

Ni tots són sabaters, ni tots són peluts

Una seixentena de crancs de Balears veuen minvar les seves poblacions per sobrepesca o la regeneració artificial de platges

«Mamà, un cranc!», crida un infant damunt les roques de la platja en un dia d'estiu. «Si és pelut, duu'l, que el posarem dins l'arròs. Ara, si és sabater, torna'l a amollar, que no hem de menestar noses!», li podria contestar sa mare de damunt la tovallola estant, en un cas hipotètic. I és que la immensa majoria de la població només distingeix entre aquests dos tipus de crancs. Aquells que habiten a la vorera i que són més visibles pels banyistes.

El que molta de gent no sap, però, és que a les Balears estan classificats fins a una seixentena d'aquests mol·luscs, alguns dels quals no han entrat mai a un mercat de peix. Ara, el naturalista Lluc Garcia acaba de publicar un llibre en què mostra tota aquesta biodiversitat que, en moltes ocasions, no està mancada de perills com a conseqüència de l'activitat humana al litoral.

«En qüestió de crancs, -explica Garcia- totes les illes de la Mediterrània són més riques que no el continent. És a dir, hi ha una varietat major. La causa d'això pot ser que sigui la menor pressió exercida per part dels humans a la costa que hagi conservat la varietat al llarg dels anys. En termes generals a les illes, com a Balears mateix, no hi ha grans indústries. Això fa que els vessaments de residus siguin menors i que la qualitat de l'aigua sigui més bona». "El que és evident és que fins fa poc era habitual veure crancs peluts a les esculleres dels ports o a les roques de la platja, al Molinar de Palma, i ara no se'n veuen. Què ha passat? Hi ha una mancança d'estudis en tot el que fa referència als crancs. Segurament, però, l'extracció d'arena per regenerar les platges i els vessaments a l'aigua han fet minvar aquestes poblacions», explica el naturalista.

La gran varietat de noms que hi ha de crancs mostren l'evidència de la multitud de formes que poden arribar a tenir aquests animals. El cranc sabater (Carcinus aestuarii), a Menorca, l'anomen cranc ver, i a Tarragona, cranc merder.

L'enginy humà ha donat noms tan originals com són el cranc cotorrer, el cranc de foc, el carnc de l'Havana, el cranc llanut, la cranqueta de pinyol, la mort o el cranc cap de mort.

El nom d'aquest darrer es deu que el cos de l'animal, ovalat i arrodonit, vist des de la part d'alt sembla la closca de la calavera d'un mort. Un de sorprenent és el cranc del cul de les tortuges (Planes minutus). La creença de pescadors i mariners és que aquest mol·lusc, ubicat al forat anal de les tortugues marines, és la cosa que els fa surar. També deien, antigament, que els migdies sortien de la mar i es posaven al sol, deixant-se agafar.

La manera de caminar dels crancs també ha deixat constància en les dites populars. «Anar de cranc» o «anar cranc», vol dir caminar a la torta. Fins i tot a Menorca diuen «la baldufa balla cranca», volent dir que la baldufa balla de tort.

Conten que una vegada algú demanà: «Cranc, per què vas tort?». I el cranc costestà: «Fotre, perquè mon pare ja hi anava!». I és que per dir que els tests semblen a les olles, hi ha moltes maneres per fer-ho. La mordala és la part del cranc més temuda. Per això, cal agafar-los per la part de darrere per por que l'animal no enxampi els dits al gosat pescador. «Les extremitats del cranc estan especialment adaptades als seus hàbits. Un cranc d'arena té les mordales diferents d'un que habita dins els alguers, o dels forats de roques. Per això no hi ha cap casta de cranc que les tingui iguals», diu Lluc Garcia.

Aquestes pinces tenen males bromes. Per això diuen «estar mordala dreta», d'algú que està atent i preparat per agafar algú o alguna cosa, amb intenció d'agredir-lo. Tanmateix res més visual que la poesia del manacorí Miquel Àngel Riera: Un plor encès, com una gran mordala / m'estim peixos pel caló del coll, / i enllà del crit, el món ja ni és llegenda.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris