muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

«Es va qüestionar molt que existís una autèntica contracultura catalana»

Margalida Pons ha publicat un treball sobre la literatura d'avantguarda en català

Margalida Pons ha estudiat el discurs narratiu de les avantguardes literàries catalanes de 1970 a 1985, incloent també els moviments contraculturals dels anys setanta.

-Quin és l'abast del seu treball sobre la narrativa d'avantguarda?
-El treball tracta de veure, en una època com és el final del franquisme fins a la meitat dels anys vuitanta, com reaccionen els discursos narratius. Hem vist que hi ha un tipus de narrativa més realista, que és el que segurament té més èxit i promoció, i un altre més d'investigació, que és el que nosaltres hem estudiat. Hi ha obres de Guillem Viladot, de Joan Brossa, de Quim Monzó, entre d'altres.

-Quines característiques té el seu discurs?
-Tots aquests autors creen un discurs de resistència, però van per uns camins que no són la literatura realista. Incorporen el discurs de la teoria literària francesa, Roland Barthes, la psicoanàlisi lakaniana, estan interessats pel neomarxisme, Althusser, especialment, i canvien de models i de referents.

-Alguns d'aquests autors fan un discurs molt autoreferencial, com es pot definir?
-Hi ha vies diferents. Hi ha autors que són més textualistes i que fan una narrativa més autoreferencial, la novel·la que parla de la novel·la, per exemple. Però n'hi ha d'altres que estan en el que podríem dir underground i el que fan és reflectir un poc el pols de l'època. És un moment de confluència de disursos molts diferents, uns que són molt intel·lectualitzats i d'altres quen són més depenents de la contracultura.

-Focault, Derrida tenen influència?
-Tot el pensament postestructuturalista és molt important. La fascinanció era per Barthes i els demés els anaven citant, però no sé amb quin grau de coneixement.

-Alguns autors fan llistes i llistes de paraules?
-Jocs de combinatòria, permutacions i llistes de paraules, perquè la llista és objecte significant. L'ordre alfabètic és l'únic que pots imposar, perquè no creus amb una estructuració orgànica del text, i la llista és l'únic l'ordre que pots utilitzar. Antoni Muné Cerdà, que després va derivar cap a la ciència ficció, feia aquests jocs combinatoris.

-Hi ha influències dels moviments àcrates del vast moviment contracultural anglosaxó?
-Jaume Vallcorba té un treball en el qual sosté que tota la contracultura va ser una forma de colonització, d'una banda anglosaxona i d'altra espanyola. Es va qüestionar molt que existís una contracultura catalana. El que sí que hi va haver varen ser traduccions de revistes literàries que es difonien d'una manera molt marginal. Per exemple la revista Textual, de la qual només es va fer un sol número. Després hi va haver una sèrie de col·lectius, per exemple Ignasi Ubach, que anaven publicant els seus articles a Tele-Exprés. Les vies de difusió varen ésser marginals, però el fet que existís o no una contracultura catalana és un fet ja més discutible.

-Autors, com per exemple Blai Bonet, estaven a l'avantguarda?
-Blai Bonet no estava exactament en aquest projecte, però sí que entraria en la literatura d'avantguarda. Perquè les seves darreres novel·les, sobretot a partir de Míster Evasió, ja fa una destrucció del discurs. Blai Bonet entra a l'imperi del text, el text per al text. I Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, també en els llibres de poemes, per exemple, Teatre del gran verd, es pot parlar de matèria textual més que de versos. És una matèria textual molt amorfa, però que està molt en sintonia amb autors més joves d'aquells moments. Blai Bonet és com si es botàs una generació. La data de publicació de les seves obres no coincideix amb la data de gènesi. Llibres que va escriure els anys seixanta no varen sortir fins als anys vuitanta.

-La fragmentació del text és una altra característica d'aquestes avantguardes?
-Sí. Hi ha escriptors que rompen el text, fan jocs cal·ligramàtics, practiquen l'escriptura a doble columna. Però això no només ho fan els escriptors nascuts en els anys cinquanta, sinó també més grans. Per exemple Manuel de Pedrolo, que té un vessant molt gran no només realista sinó també experimental, per exemple Espais de fecundidat irregulars. Una altra característica d'aquests autors és que rompen amb el gènere literari, diuen que creuen en l'escriptura no en el gènere. Parlar de poema, prosa o aforisme perd el sentit. Hi ha molta interacció amb la plàstica, es fan experiències conjuntes, es canvia el format de l'obra.

-Joan Brossa en seria un exemple?
-Brossa com Blai Blonet s'avança al temps. Brossa té una obra que es diu Novel·la, la qual va fer amb Antoni Tàpies l'any 1965 i que consisteix amb una sèrie de documents que pauten la vida humana, és una novel·la sense paraules. Hi ha una partida de naixement, de baptisme, un certificat d'estudis, un requeriment de reclutament, un títol d'enginyer agrònom i una partida de defunció.

-Hi ha humor en aquests autors?
-Sí, per exemple Quim Monzó té una secció titulada «Llobarreria» en què comenta amb humor Canigó i més endavant fa «Politicaflicció». Hi ha humor, no tot és reflexió teòrica.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris