algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
12°

«L'any cinquanta-quatre vaig tocar el clarinet davant el sha de Pèrsia»

Antoni Vidal ha vist mig món viatjant com a músic d'orquestra

El clarinet d'Antoni Vidal Orell (Felanitx, 1926), ha vist mig món. Durant la dècada dels anys cinquanta, el so del seu instrument es deixà sentir des del Magreb fins al Pròxim Orient, passant per l'enclavament britànic de Gibraltar a Espanya.

Aquest felanitxer aprengué música amb un mestre de Manacor. «Cada dia ens n'anàvem, el meu germà i jo, amb una bicicleteta per aquella carretereta immunda que tenia dotze quilòmetres».

Després, gràcies al seus coneixements, féu el servei militar a la banda musical de l'exèrcit. Poc després, Antoni aconseguí la seva primera feina com a músic de l'orquestra de la cèlebre sala de festes Trocadero de la Rambla. Allò succeïa en els grisos anys de la postguerra.

I Antoni Vidal volia veure món. Els anys quaranta eren plens de misèria a Mallorca. A l'altra part de la mar, a les costes africanes, però, hi havia tot un món de clubs nocturns on els colons europeus i les elits marroquines i algerianes s'ho passaven d'allò més bé, mentre Europa es recuperava de la guerra.

L'any 1951 Antoni arribà a Tànger i començà a sonar el seu clarinet en un dels cabarets d'aquella ciutat portuària.
«Aquell local cada vespre s'omplia d'espanyols i francesos. I les tanguistes, que també eren espanyoles, ballaven i ballaven. El rei del Marroc i la seva gent més pròxima també solien venir. Vols que te'n conti una? "demana el músic Vidal. Idò un vespre, el rei va pixar dins una copa, anava com a gat i volia que sí o no sí, una de les tanguistes es begués el pixum. Aquella al·lota, com és de suposar no va anar de res. I a la fi no l'hi va fer beure. Saps que en va dur de sort!».

Pocs mesos després, Antoni se n'anà a Gibraltar. Allà hi tocà amb Los Javaloyas durant un temporada. «Vivia a La Lína i cada dia travessava la frontera per anar a tocar», explica.

És coneixedor, però, que a aquest músic, que també toca el saxòfon, els casinos del nord d'Àfrica li estiraven. El 1952 començà a fer feina a un d'Orà.

«Vivíem a un hotel de gent del país. Un dia no poguérem sortir al carrer perquè hi havia com a revolució. Al cap d'un parell d'hores, a la fi sortírem. Jo li vaig dir a un company meu: 'Jas! Un mort, en aquella vorera'. I ell em digué: 'Calla, calla i anem-nos-en aviat!'» explica Antoni.

Tot seguit, el 1953, Los Javaloyas s'instal·laren a la Costa Blava, al sud de França. «Allà sí que n'hi havia de sarau! Tots els clubs tenien una il·luminació mai vista. A Palma, als anys seixanta, al passeig marítim es pensaven que tenien tot lo món, i comparat amb allò, no era res!», explica.

«Un vespre, a un d'aquests clubs, vàrem veure entrar un senyor gran i plantós. Tothom li feia capades i vàrem dir: «Fotre! Aquest deu ser cosa grossa». Es va acostar a nosaltres i ens digué: «Sois españoles». I nosaltres vàrem fer que sí amb el cap. I saps qui va resultar ser? "pregunta aquest felanitxer. Idò va ser el pare del rei que tenim ara, el Comte de Barcelona. Com l'havíem de conèixer? No l'havíem vist mai. Franco el va engegar i nosaltres no sabíem quina fesomia tenia».

El lloc que més lluny visità fou Teheran, en els anys que aquell país encara es deia Pèrsia, i hi governava el sha. Molt abans de la revolució de Khomeini.

«Allà hi vaig estar un any. Un vespre ens contractaren per tocar al palau del sha. Estava a quinze quilòmetres de Teheran. No havia vist res mai igual. El sha anava tot mudat i ballava amb l'emperadriu. La cosa més rara és que al temps que ballava, un ca molt gros li anava darrere, darrere. Llavors, el cònsol d'Espanya ens va dir que «no hi havia res en el món que el sha estimàs més que aquell ca».

Després d'un any, el 1955, Antoni retornà a Mallorca i s'instal·là a la barriada palmesana del Terreno, on encara ara viu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris