nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
13°

La llarga mà de formigó dels Nigorra

Les urbanitzacions promogudes per Imisa i per Habitat Golf han deixat irrecognoscible Santa Ponça

Santa Ponça, situada a la punta occidental de Mallorca i un dels llocs més emblemàtics de l'Illa des de la Conquesta, ha patit durant les darreres dècades una brutal expansió urbanística que n'ha fet desaparèixer els paratges naturals per les constants promocions urbanístiques de la família Nigorra.

Des de les rodalies del puig de Saragossa, que gairebé limita amb Magaluf, fins al mateix club nàutic de Santa Ponça, s'estén una enorme estora d'urbanitzacions, xalets, poblats mediterranis i apartaments, una massificiació encoberta venuda a preu de luxe a través de l'antiga constructora Imisa i de l'actual Habitat Club Santa Ponsa, propietat de la família Nigorra. En conjunt, milions de metres quadrats urbanitzats en un imparable negoci basat en el consum desenfrenat de territori, la destrucció del medi natural i, en definitiva, la saturació d'una de les zones més belles de Mallorca.

El desembarcament a Santa Ponça no va ser una idea de la família Nigorra (originària de Santanyí, on també construeixen). Tot comença el 1953, en ple franquisme, quan el patriarca, Joan Nigorra Reynés aconsegueix el control del Banc de Crèdit Balear, llavors encara sota tutela i control del Banc d'Espanya, després de la seva espectacular suspensió de pagaments del 1934. Aquell any, el seu director d'oficines, Josep Maria Mádico, se suïcidà a París. Poc abans, Es Crèdit havia comprat terrenys a Santa Ponça, intuint un futur turístic que es va veure truncat per la Guerra Civil. Es Crèdit s'enfonsà, arrossegat pel crack del 29, la gènesi del qual als Estats Units va ser el moviment especulatiu generat arran de la parcel·lació i la compravenda de terrenys a Florida.

Però els temps canvien. En els anys 60, Joan Nigorra Reynés aconsegueix desfer-se del control del Banc d'Espanya i llança a tota vela la constructora Imisa a Santa Ponça, aixecant dos camps de golf i projectant una macrourbanització damunt un turó, coneguda popularment com l'«ensaïmada» per la seva forma esperpèntica. El 1970, el succeeix el seu fill Miquel Nigorra Oliver, registador de la propietat fins a la seva jubilació el 28 de juliol del 1999. Miquel Nigorra es mou com un peix dins l'aigua amb els darrers batles del règim anterior, Joan Terrassa i Nicolau Morell Cotoner. Neixen nous projectes, com la construcció de xalets, edificis i el club nàutic. Imisa, amb participació del Banc, avança imparable i es converteix en un negoci formidable a base de consumir més i més territori i vendre Santa Ponça al millor postor.

Amb l'arribada dels ajuntaments democràtics, les inversions d'Imisa no tan sols no s'aturen, sinó que fins i tot creixen. Al llarg dels anys, s'han succeït les urbanizacions «exclusives» a la mateixa i massacrada zona: Nueva Santa Ponsa, Las Abubillas, Los Pámpanos, Lomas de Santa Ponsa, Porto Golf. Diferents noms per a un mateix estil: formigó molt car i noms estrafolaris, estranys a la cultura i a la personalitat mallorquines. Els Nigorra cerquen clients d'alt poder adquisitiu i per a això recorren a venedors de luxe, com l'aristòcrata Brigitte de Suècia, que té la seva pròpia pàgina web en anglès i en alemany. No era estrany, fa pocs anys, que per una construcció de 83 metres Brigitte en demanàs al client més de cinquanta milions de pessetes; això sí, no gaire lluny d'un camp de golf. Quan es tracta d'una casa més luxosa, «Brigitte es puja a la parra».

La gran obsessió de Miquel Nigorra Oliver és la construcció de la Ciudad del Golf, amb la major concentració de camps i de forats de tot Europa envoltada de milers de places residencials. Es tracta d'un negoci que «entre les promocions urbanístiques i l'organització de viatges per a gent VIP podria fregar el bilió de pessetes», segons comentava el mateix entorn dels Nigorra a començament dels anys noranta. Era de tal gegantisme, que resultà inacceptable en la seva totalitat per l'equip municipal socialista. El juliol del 1988, els Nigorra aconseguiren que el llavors batle Paco Obrador aprovàs el pla parcial del Golf Santa Ponsa, amb notables limitacions respecte de les aspiracions de la família promotora i en un ambient marcat per la gran tensió política.

A més, l'arribada al poder el 1991 de l'extinenta de batlessa d'Urbanisme Margarita Nájera avivà el mal ambient amb la família Nigorra, que veien aturada la seva Ciudad del Golf en tota la dimensió que esperaven aconseguir-hi. En aquest context, i en circumstàncies mai no aclarides del tot, el 1992 esclatà el cas Calvià, un intent de suborn del regidor socialista José Miguel Campos, que provocà una crisi d'enormes proporcions en el PP. La família Nigorra no pogué acabar la seva Ciudad del Golf tal com la tenia projectada -encara estan a l'espera de poder construir dos o tres camps més-, però continuen construint, promovent i venent immobles a Santa Ponça, sempre tenint problemes amb Nájera i amb el seu equip municipal.

Mentrestant, la força de Miquel Nigorra dins el Banc de Crèdit Balear és de cada vegada menor. De fet, Es Crèdit és un filial del Banc Popular des del 1966 i, en aquests moments, encara que Nigorra en tengui la presidència, el seu pes és més formal que real en la conducció de l'entitat, controlada i dirigida en realitat des de Madrid.

Per setembre del 1998, Immuebles y Materiales Industriales SA -Imisa- es deslliga del Banc de Crèdit Balear i queda sota control exclusiu dels Nigorra que, pocs anys després, en traslladen els actius a la societat Habitat Golf Santa Ponsa, amb la qual operen en l'actualitat. Aquesta operació causà sorpresa en el seu moment perquè Es Crèdit es desprenia d'un dels seus actius més importants i, en principi, no anunciava res de bo per a la filial mallorquina del Banc Popular.

La nit del 23 de maig del 2003, hi hagué festa gran a can Nigorra. El popular Carlos Delgado, advocat i antic director general del Patrimoni del Govern Matas, seria el nou batle de Calvià. Setmanes després, es produí la presa de possessió. Després de l'acte oficial, el nou batle i els regidors del Partit Popular baixaren al restaurant Ses Forquetes, situat al mateix edifici municipal. Allà es trobaven Miquel Nigorra i la seva esposa, Corona Cobián, saludant tots els presents. Un dels primers decrets de Delgado, aquell estiu del 2003, va ser permetre la instal·lació de les canonades dels camps de golf que la família Nigorra tenia pendents de construcció.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris