algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Catarsi socialista al temple d'Escarrer

El PSIB organitza el seu congrés a un establiment de qui fou l'estandard de la lluita contra l'Ecotaxa


Qualsevol psicoanalista trobaria una arrel freudiana al fet que el PSIB decideixi exorcitzar el seus dimonis a un hotel de Gabriel Escarrer, el mateix a qui els teòrics del socialisme balear adjudiquen bona part del «mèrit» de la victòria «popular» del maig del 2003.

L'empresari es convertí en l'estandard de la lluita contra l'Ecotaxa o, el que és el mateix, en vertadera oposició del règim progressita. Un any llarg després de perdre el poder autònomic Antich, Alomar i companyia paguen 12.000 euros per organitzar el seu particular akelarre a un dels temples on segurament el sector turístic es conjurà contra la febre roja(imagina't!). La catarsi socialista es materialitza entre els passadisos de l'enemic, sense cap complex, o tal vegada amb complexos inconfessables.

En aquests dotze mesos des de la fita de les autonòmiques el partit socialista de les Illes s'ha convulsionat, ha mort, ha reviscolat i ara -mentre a Espanya governen i viuen la seva particular lluna de mel- aquí continuen flirtejant amb el suïcidi col·lectiu.

Els dos principals actius de l'organització després del XI Congrés (Antich i Cànoves) amb prou feines es xerren. L'agrupació de Calvià paga la derrota a les municipals amb el secretari general. A l'agrupació de Palma-Ponent (la més nombrosa), apareix en escena un desconegut Joaquín Bellón per convertir-se en bandera dels postulats més espanyolistes de la formació. Amb ínfules de Tirant lo Blanc, el «doctor» és un híbrid entre el clàssic «señorito andaluz» i un sindicalista d'elit. Ningú sap a què juga, però sempre està pel mig.

Com un Rasputín (perdó) un poc devaluat el senador repta per les diferents sales de l'hotel per impartir la seva doctrina de puro i conyac. Bellón ja ha oblidat que arribà a la cambra alta quan no era ningú i que ho va fer gràcies al suport d'Antich. Misèries pròpies d'aquells que no assimilen bé certes responsabilitats.

Pel demés, el Congrès del puny i la rosa no és més que una rèplica de gairebè tots els anteriors. L'organització arriba xapada en bocins; les «famílies» acumulen rancúnies; i els nomenats «projectes de partit» no són més que pretextos per assolir quotes de poder intern. Fins i tot els actors són pràcticament els mateixos en aquesta tragicomèdia que cada quatre anys ens entretén durant tot un cap de setmana.

Antich aconseguia al 2000 un suport unànim després de negociar fins a la matinada. Ahir la situació de partida era distinta, però sensiblement més favorable que fa dues setmanes. El seu èxit al Congrés federal li atorgava confiança. La unanimitat de fa uns anys es convertí en un suport «suficient» per continuar dirigint la nau. Antich torna a caure dret, però per poc.

El líder del PSIB al matí es trobava a gust en el cos a cos. Gaudia en el fang dels estires-i-arronses fraticides. Es divertia mirant als ulls dels seus adversaris. L'horabaixa, desprès de la votació de l'informe de gestió, el seu semblant canvià. Les coses no anaven bé, però tots sabem que funciona millor sota la pressió de les situacions gairebè insalvables. Al seu voltant les sinèrgies d'uns i d'altres començaren a angoixar-lo. A mesura que avançava el Congrés els crítics es creixien. Al final la fumata va ser grisa més que blanca i, de moment, la frase conciliadora que tancà l'homentage a Oliver Massutí -«si no som un, no serem res»- havia estat profanada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris