algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

La patxanga de l'esquerra mostassa

L'esquerra té aquestes coses i es capaç d'agafar-se la campanya electoral com una festa, amb música, humor i les gloses de Buele. Com si fos un partit de futbol entre amics. Una patxanga. La cançó del grup Antònia Font que porta aquest títol, una rumbeta mestissa com els Progressistes, va sonar amb força a l'Auditòrium -serà el seu himne de campanya- reclamant «un món per als aficionats».

El nou color de l'esquerra és un groc mostassa, que vol ser més digerible per al gran públic que el carabassa nacionalista, el gris comunista, el gira-sol ecologista i l'estelada republicana. El Progressisme, que ahir pujà a l'escenari d'un Auditòrium ple, abandona els miratges d'antany per un objectiu possibilista: sumar per aconseguir que «la teva veu» -és el seu lema- arribi a Madrid.

Només un cinturó ajustat i la necessitat d'arribar a un oasi entre tant desert han fet possible la reedició d'una mena de Pacte de Progrés -ara sense el «gran germà» socialista- que uneix derrotats, desconcertats, emprenyats, il·lusionats, «aficionats»... per moure entregats i desmotivats. «Estau més guapos quan no us barallau» els repetí el músic Víctor Urís.

L'esquerra mostassa ja ha aconseguit el que semblava impossible: unir-se. Però encara ha anat més lluny: Un ex-PSM ara republicà, Cecili Buele, torna a representar al seu expartit; Manolo Cámara xerra, després de 30 anys, un mallorquí prematur; Miquel Àngel Llauger és, qui l'hi havia de dir, l'home de Margalida Rosselló a Madrid. I Nanda Ramon, la gran desconeguda fa poc, es podria convertir en la primera nacionalista al Congrés. Ara els queda el més difícil: portar la patxanga a Madrid.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris