algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
21°

«A ningú li agrada que li esbuquin ca seva»

Els veïns de Corea s'espanten cada pic que senten els polítics parlar de recuperar la zona on viuen

Molts són jubiliats, tenen una pensió mínima, que just els arriba per sobreviure com aquell qui diu. Tots es coneixen. És com si visquessin en una barriada de poble, però en lloc d'això viuen en un «gueto». Els veïns del Camp Redó no travessen aquests carrers. Tenen por. Aquests residents també en tenen. Els blocs d'edifics de més enllà, els que limiten amb el carrer de Cotlliure, estan en mans dels traficants. Per això mateix, aquest nucli aïllat d'habitatges s'ha vist abocat a la marginació i a la degradació. Ara Cort torna a dir que hi intervindrà, que tombaran els immobles. I els veïns responen.

«Fa devers 15 anys que s'ha espenyat la barriada. Els gitanos tiren les bosses de fems per les finestres, qualsevol hi passa per aquell carrer!», comenta Rafel Valero. Ell viu al passatge de l'Ebre. Així que parla Valero, comencen a comparèixer veïns. Tots hi volen dir la seva. Santiago Martínez sembla tenir-ho clar: «Que parlin menys i facin més. La proposta ens pareix perfecta, però a ningú no li agrada que li esbuquin ca seva».

Tots passen pena. Cada vegada que als polítics se'ls acudeix treure el tema de la rehabilitació dels blocs d'edificis de Corea, ells es posen a tremolar. «Des del primer dia que vaig venir a viure aquí ja parlaven d'esbucar les cases. Record que una vegada ens digueren que les tomarien i ens traslladarien a la zona ara hi ha el Carrefour; un altre pic ens comentaren que ens reallotjarien on ara hi ha el mercat del Camp Redó i què ha passat? Res», comenta Antoni Ortiz. Allò que la gran majoria té clar és que no pot pagar cap lletra. «Què volen? 'Acollonar' la gent gran. Sabeu que és de senzill parlar de projectes sense conèixer la situació d'aquests veïns», afegeix Martínez.

Després és Joana Rodríguez qui compareix -aquell dia venia de fer la compra. Eren cap a les dotze del migdia. Ella es recorda de tot, fil per randa. Conta que fa 14 anys que donaren els habitatges en propietat. «Me'n record perquè ara fa 14 anys exactes que morí el meu marit», precisa. També explica que els pisos del primer bloc que es va construir tenien quatre habitacions, però que la resta ja només són de dues i de tres habitacions. Dins els 40 o com a molt 65 m2 d'aquestes cases hi han viscut famílies més que nombroses.

«De tot d'una, queia un totxo i l'encarregat venia i el posava. Però ara que les cases són nostres ningú no té esment de l'edifici, l'escala la façana, ni de res», es queixa Joana. Per això, quan la batlessa Catalina Cirer anà al Camp Redó per la campanya electoral Joana li digué: «Primer vull que vegi les nostres cases i després ja ens demanarà el vot».

No obstant això, ella considera que viu al millor carrer de la barriada. I és que aquí un s'hi sent com a ca seva, la visita no es fa estranya i els residents no pareixen aquella gent diferent de la resta de ciutadans, encara que els vulguin etiquetar pel fet de viure en aquella zona concreta de Palma.

Mari Chunillas sempre fa broma amb el seu veí Rafel Valero: diuen que si mai els tocàs la grossa de Nadal es comprarien un dels pisos que s'han de construir a l'altra banda de General Riera, just davant d'on viuen. «És que ens agrada aquesta barriada, per això no volem que ens n'engeguin».

«Fa 40 anys que visc aquí. Ara no em poden treure al carrer. Sí que partiria si em donassin un altre pis a prop d'aquí i en les mateixes condicions», afirma Manuela Medina. I és que ningú vol no fugir de la barriada. Chunillas conta també que els seus pares foren dels primers que anaren a viure a Corea. Ella ara resideix a la casa dels seus progenitors. Molts n'han heretat l'habitatge. Altres hi arribaren després però estimen igualment ca seva. Tenen uns veïns formidables, encara que també uns altres de ben poc recomanables.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris