algo de nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
28°

Una petita ONU en ple cor del Terreno

A l'escola Màxim Alomar hi ha alumnes d'arreu del món, de totes les races i cultures

76558

La pluralitat fa possible la integració.

A.V.

El col·legi públic Màxim Alomar del Terreno és en realitat una petita ONU. Entre els seus 150 alumnes hi conviuen i aprenen nins i nines provinents d'arreu del món, des del Brasil, Colòmbia, l'Uruguai, Perú, Veneçuela, República Dominicana, l'Argentina, de l'Índia i l'Equador fins a Finlàndia o les Filipines, també del Magrib, fins i tot hi ha búlgars, russos, sud-africans, xinesos i una nina petitona egípcia que encara no amolla paraula. Són el paradigma de la nova Mallorca multiracial. També hi ha una angleseta rossa i al·lots de tots els racons de la Península, fins i tot n'hi ha un parell que són de Puerto Urraco. Però el que quai no hi ha són nins de famílies d'arrel mallorquina.

Això sí, ells parlen o com a mínim xampurregen el català. I quan els demanen d'on són, primer o després d'haver dit el lloc d'origen afegeixen: «Ara, de Palma».

El curs passat el nombre de fills d'immigrants per aula ja era considerable, enguany però han superat totes les previsions. A les diferets classes del col·legi Màxim Alomar el 50 per cent dels alumnes provenen de l'estranger. Aquest fet, però, no representa cap problema insalvable per al professorat. «Amb dos, tres o quatre mesos tots aprenen a parlar el castellà o bé el català», explica la directora Mari Paz Ordinas. També recorden el mal tràngol que passen els escolars en començar a classe sense entendre ni una paraula. «Fa poc, Kelvin, que és filipí, em contà que de tot d'una se sentia molt sol perquè no entenia ningú i, per això, quan tornava a casa es posava a cercar paraules al diccionari, volia sortir aviat d'aquesta soledat. Que un nin pugui dir que se sent sol, això és veritablement trist», assenyalà la directora.

Ara, a la mateixa classe que Kelvin, a sisè, hi ha el xinès Wu Peng, que fa pocs dies que ha començat i no entén res. Així i tot, Wu Peng estava assegut a la cadira fent bondat, mentre els estrangers responien a la pregunta de la cap d'estudis dient el seu nom en veu alta, ell només s'abraçava a si mateix alhora que engronsa el cap d'un costat a l'altre.

A infantil el panorama canviava, la professora Conxa Mas cridava Faisal, un ninó de tres o quatre anys, que fa ben poc que ha començat a parlar; en només dues setmanes ja diu quatre paraules. «Faisal digues-los qualque cosa, ja xerra!», anunciava tota satisfeta la professora Mas a la cap d'estudis. Després era la mateixa Conxa Mas qui comentava que en ensenyar-los a parlar «s'arma un veritable sarau, després tots diuen el nom de l'objecte en el seu idioma i mai no coincidim».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris