algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
16°

Dos militars mallorquins varen ser els primers a oposar-se a l'«Alzamiento»

Surt a la llum l'actuació a Melilla dels afusellats comandant Ferrer i capità Rotger

El 17 de juliol de 1936, l'Exèrcit d'Àfrica s'aixecà contra l'ordre constitucional. Melilla fou el lloc on els conjurats iniciaren el cop. Dos militars mallorquins, Pau Ferrer i Josep Rotger, varen ser els primers que s'oposaren a la rebel·lió, juntament amb altres companys d'armes fidels al govern elegit pel poble. Ho pagaren amb la vida. Ara, 63 anys després, surt a la llum la seva història de lleialtat, dignitat i valor.

Fort del Polígono, Melilla, dijous, 3 de desembre de 1936 Els soldats de guàrdia en el fort del Polígono, improvisada presó de caps i oficials, presentiren quelcom estrany quan aquella nit hagueren de doblar la vigilància. A primera hora d'aquella gelada nit, el renou del motor d'un camió militar alterà l'amenaçant silenci que aguaitava des d'aquell mateix horabaixa.

«Un oficial del Tercio i dos soldats irromperen en el fort amb un document oficial... Passats deu minuts, baixà les escales, el comandant Pablo Ferrer Madariaga» (1). «El comandant Ferrer conversà animadament amb l'oficial del Tercio, al qual demanà una cigarreta i foc, després s'acomiadaren amb una abraçada i un: Adéu i bona sort!, per part de Ferrer, que procedí a saludar tots els soldats allà presents» (2).

«Nosaltres observàvem l'escena, veient el comandant amb un ànim tan serè acomiadant-se de tothom, que ens saltaren les llàgrimes. Nosaltres apreciàvem molt aquell comandant, segon cap del Batalló de Cazadores Ceuta núm. 7, que havia estat tan bo amb tots» (3).

Seguidament, el comandant fou conduït fins a l'esplanada de Rostrogordo, promontori que domina tota la ciutat i que es troba devora el fort del mateix nom. Complerts tots els preparatius disposats en les ordenances militars, Pau Ferrer Madariaga, natural de Palma de Mallorca, fou executat a les vuit del matí, baix la tènue llum d'aquell gèlid matí de desembre.

Josep Rotger Canals, nascut també, a la ciutat de Palma, passava pel mateix i amarg tràngol que el seu paisà i probablement amic. El capità Rotger es trobava detingut a una altra presó d'oficials, probablement la del Tesorillo, nom d'un conegut barri de Melilla. L'impetuós capità Rotger (el mateix que cridà al general Romerales l'horabaixa del 17 de juliol: «General, no entregui el comandament, que això és una traïció!»), llicenciat en Dret i que havia actuat com a jutge a Melilla, devia tenir una idea clara de la farsa jurídica de la qual foren objecte tant ell com Ferrer, condemnats a mort pel delicte de rebel·lió militar per aquells que havien trencat el seu jurament de fidelitat a la República. Els rebels jutjaven els lleials per traïció.

La inscripció en el registre del cementeri de Melilla indica que Rotger fou afusellat a la mateixa hora que Ferrer, però no és possible precisar si foren executats junts, o si compliren les ordenances militars rigorosament i formaren piquets diferents, afusellant primer el comandant i després el capità. Foren les dues darreres execucions de 1936, les número 151 i 152.

Consells de guerra

Els consells de guerra efectuats contra militars s'instruïen d'acord amb les ordres dictades per Franco des de Tetuan el juliol del 36. La formació de causa pel procediment sumaríssim integrava el jutge, el vocal i el fiscal com a instructors del sumari. L'advocat defensor havia d'estudiar la causa en dues hores i formular al·legacions. Si la sentència era de mort, havia de ser aprovada per la Junta de Defensa que presidia el general Miguel Cabanellas. En un termini no superior a dos dies la sentència era ferma. Un simple «assabentat» al rebut d'aquesta, implicava l'inici de la sentència. L'ordre emesa per Franco, que es comenta sola, assegurava el següent: «..sense minvar les garanties que el processat ha de tenir en el procediment..».

El capità Rotger i el comandant Ferrer foren jutjats en els darrers dies de novembre, malgrat que estaven presos des del 17 de juliol. La seva situació era la d'incomunicació, podien rebre cartes i objectes de l'exterior però no visites dels seus familiars. Només quan eren autoritzats a fer-ho, podien parlar des de les finestres de la presó als familiars que es trobaven a fora. Dins la presó tampoc no podien comunicar-se amb altres companys.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris