algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

La memòria històrica dels vells sabaters

Un muntatge artístic de Joan Lacomba homenatja la tasca dels treballadors de la indústria del calçat

La vila d'Alaró va ser durant dècades terra de grans sabaters. Tot el poble vivia de la feina de fer sabates. Així ho recorden mestre Joan Crespí Mandola i mestre Joan Gibert Ciutadà, dos dels molts alaroners que han viscut lligats a una indústria, la del calçat, que quasi ha desaparegut del municipi però que integra una part important de la història contemporània local. La celebració de les festes de sant Roc enguany ha servit per fer una recordança a aquests antics obrers. En aquest aspecte s'emmarca l'espectacular muntatge que l'artista Joan Lacomba ha realitzat a la clastra de l'Ajuntament. Per això s'han penjat a l'aire unes grans plataformes de reixeta en les quals hi ha inserides les típiques formes, els motlos que s'usen precisament per donar forma a la sabata.

En la presentació del muntatge, hi intervingueren Joan Crespí i Joan Gibert, que narraren part de la seva extensa experiència. Tots dos reflexionaren del que suposà la indústria de la sabata per al desenvolupament del poble però, i sobretot, destaquen la duresa de la vida en aquell temps.

Corrien els anys quaranta quan començaren a desenvolupar-se les fàbriques a Alaró, en un procés similar al d'Inca o Lloseta. En aquell moment, «la majoria d'alaroners vivien del camp bé a les seves terres o bé fent de jornalers a les grans possessions de la muntanya», explica Gibert. De primer es feien sabates de qualitat mitjana destinades sobretot a la Policia o a la Guàrdia Civil. La demanda s'amplià a altres sectors socials i provocà que les fàbriques es multiplicassin de manera sobtada arribant a haver-n'hi una trentena. L'antiga mà d'obra pagesa s'incorporava a les fàbriques i deixava el camp.

«Era molt més còmode i principalment donava molts més doblers anar a fer feina a les fàbriques que no fer feina a la pagesia», esmenta mestre Gibert. A més de les pagues, els obrers tenien el que es coneixia com «els punts», unes bonificacions salarials d'acord amb el nombre de fills o de si la dona feia feina o no, i també una assegurança i vacances pagades, unes condicions impensables al camp.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris