algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 13°
16°

Joan Melià dibuixa una política lingüística per a les Balears

«Ha de ser possible veure cinema en català», digué el cap del Servei Lingüístic de la UIB,

Joan Melià Garí és el cap del Servei Lingüístic de la UIB i el nom que més «sona» per ocupar la Direcció General de Política Lingüística en el futur Govern balear. Doctor en filologia catalana, s'ha assenyalat com un lluitador per la normalització en diversos àmbits: des de l'ensenyament "reclama el compliment de la legislació" a la política, motiu de la seva recent publicació «La llengua catalana a Mallorca: propostes per a l'ús públic». Altres publicacions seves: «Mètodes pràctics d'autocorrecció gramatical assistida» i «La llengua dels joves».

A continuació els oferim una petita part de l'entrevista que es publica avui al Diari de Balears:
" Un dubte: què és una política lingüística de bon de veres? Vós la demanau.
"Una política de bon de veres es distingeix per tenir un objectiu explícit. Un punt bàsic és capgirar el procés de substitució lingüística. (La substitució és un procés pel qual un parlant canvia de llengua, en un àmbit social, entre una que és institucionalment feble i una altra que és forta, a favor de la segona, per motius de cortesia, prestigi o d'altres causes; a les Illes, el castellà substitueix el català amb facilitat, especialment entre el jovent.)

Es tracta de fer que la població que s'estableix a les Illes Balears vagi adquirint la llengua catalana com a llengua pròpia. En quantes generacions s'ha de produir això? En societats normalitzades, això es produeix en tres generacions. La primera generació acostuma a ser capaç d'entendre i de «defensar-se» amb les persones que no són del seu grup lingüístic; la segona generació ja té competència en ambdues llengües: empra una en l'àmbit familiar i l'altra en l'àmbit social. Finalment, la tercera generació té un major domini de la llengua del territori, tot i que encara coneix bé i pot parlar la llengua d'origen. Evidentment aquí la normalització és més lenta, per la cooficialitat del castellà i del català, però crec que l'objectiu ha de ser que la població que arriba aquí acabi assolint la llengua territorial. Això vull dir en demanar que s'assenyali un objectiu i s'hi discuteixi.

D'una altra banda crec que, una vegada consensuat un objectiu comú, les institucions han de tenir una actuació coherent, una actitud pública coherent... Són coses que han faltat, no hi ha hagut la definició de què ha de ser la política lingüística. El fet de «deixar fer»... És clar, quan un no actua sobre un procés, és normalment perquè està a favor d'aquest procés. I si el procés és de substitució de la llengua pròpia i un el «deixa fer» és perquè vol que aquest procés continuï. Però és que, en el cas del català, el procés s'ha iniciat per unes raons que tots coneixem: per una intervenció molt directa de l'Estat que ha suposat prohibicions i persecucions; i ara que el procés està tan accelerat es pot permetre el luxe de no intervenir en política lingüística. No hi intervé perquè el procés segueix la línia que es volia que seguís.

Finalment, a més de fixar els objectius, també s'han de posar els mitjans per emprar el català de manera activa... i passiva. Ha de ser possible veure cinema en català, actuar davant la Justícia en català, com davant de qualsevol altra administració. Com es pot parlar de normalització si davant la Justícia o la Policia es fa difícil parlar en català? Un s'ho pensa abans de xerrar en català a determinats policies, que poden interpretar el fet com a resistència, o...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris