Els darrers anys s’han produït enormes avanços en la investigació de fecundació in vitro. La unió de la medicina reproductiva i la enginyeria genètica ha fet possible la creació de noves línies d’estudi que possibiliten una revolució en el tractament de malalties congènites i hederitàries.

Des que nasqué el primer bebè el 1983 a l’Estat espanyol gràcies a la fecundació in vitro, a poc a poc aquesta pràctica s’ha anat perfeccionant i estenent. Com afirma Jaume Martorell, ginecòleg de l’hospital Son Dureta, "en els darrers vint anys aquest mètode s’ha generalitzat de manera clara. Actualment, tan sols a les Balears, existeixen dues clíniques públiques (Son Dureta i Son Llàtzer) i dues de privades que s’hi dediquen".

La varietat més puntera en aquest camp és el Diagnòstic genètic Preimplantatori (DPI). Aquest mètode permet detectar malalties congènites en els embrions i seleccionar aquells que no en presenten abans de ser implantats. Alhora, aquesta tècnica permet aconseguir cèl·lules mare que s’utilitzen per tractar germans del futur nadó que sí pateixen la malatia.

La tècnica consisteix en la creació d’una sèrie d’embrions, que se sotmeten a un procés d’anàlisi per sondes que permet detectar aquests tipus de caràcters no desitjats als gens o a les proteïnes que els codifiquen. Tots els embrions són estudiats i analitzats un per un a partir de l’extracció de cèl·lules i descartats en cas que el procés de sondatge reveli l’existència de la malaltia. Normalment, del total inicial, tan sols en són seleccionats pocs (entre 3 i 4), que seran posteriorment implantats a l’úter matern per a la seva gestació. Ara bé, com explica Martorell, "a l’Estat espanyol, des de la seva regulació l’any 2006, la pràctica del DPI es troba encara en estat d’implanció. Aquesta aplicació es desenvolupa sobretot en clíniques i institucions privades, és pràcticament inexistent a la sanitat pública."

A banda del DPI, la ciència ha desenvolupat altres mètodes en aquest camp com els diagnòstics parentals, preconcepcionals i prenatals, que també s’encaminen a detectar l’existència de malalties hereditàries ja sigui en els progenitors, els donants o en futurs nadons, alhora que permeten un seguiment exhaustiu del desenvolupament embrionari.

Pràctiques eugenèsiques?

Mètodes com el DPI o la incipient investigació en la teràpia gènica de línia germinal, que estudia la possibilitat d’intervenir directament sobre els caràcters biològics dels embrions, han reobert en l’àmbit de la comunitat científica i jurídica el debat entorn de l’eugenèsia i la selecció biòlogica humana. Bona mostra en són llibres com La vida que viene (2000), del biòleg i genetista Philip Kitcher, i El futur de la naturales humana. Envers una eugenesia liberal? (2003), del filòsof Jünger Habermas. De manera general, existeix un ampli consens sobre la necessitat de regulació pública d’aquestes pràctiques i la seva limitació única i exclusiva a l’ambit terapèutic. Des d’aquesta perspectiva, aquestes tècniques han rebut el nom teòric d’ "eugenèsia negativa" o reparadora i, per exemple a l’Estat espanyol, la seva aplicació depèn d’una valoració de la Comisió Nacional de Reproducció Assistida que estudia cada cas i dóna el vistiplau al procés de selecció.

Com explica José Luis Luján López, professor titular de Filosofia de la Ciència de la UIB, aquestes noves possibilitats, "contràriament a les mesures eugenèsiques coercitives i poblacionals preses durant el segle XX, com l’esterilització massiva, tendeixen actualment a invertir la valoració que en té la població. Les decisió d’aquests tipus de pràctiques es fa de manera individual i davant de la possibilitat que es desenvolupi alguna malaltia congènita greu, prohibir-les o deixar-ho a l’atzar pot ser ara allò coercitiu".

El que sí sembla clar és que les possibilitats terapèutiques que ofereixen aquestes investigacions poden constituir un dels avanços més importants de la ciència en el segle XXI. Malalties genètiques greus com la distròfia muscular espinal o la malaltia de Huntington poden ser evitades i fins i tot eradicades en un futur no gaire llunyà.•

Javier, el primer nin DPI

El passat dia 12 va néixer Javier, el primer nadó resultat de l’aplicació del DPI a l’Estat espanyol. Javier va néixer a l’hospital Virgen del Rocío de Sevilla, que ha desenvolupat tot el procés de selecció, gràcies a la cobertura sanitària pública que permet la Junta d’Andalusia.

El motiu pel qual els seus pares, Andrés i Soledat, han optat per aquest tipus de tècnica és el de salvar Andrés, un altre fill de sis anys que pateix una greu malaltia d’anèmia congènita. L’única solució per tractar casos com el d’Andrés són les cèl·lules mare sanes, cèl·lules matrius que tenen la capacitat d’autoregenerar-se i que són la font del posterior desenvolupament i diferenciació cel·lular dels organismes. Aquestes cèl·lules, però, per ser trasplantades necessiten un alt grau de compatibilitat, cosa que sols succeeix entre germans.

En aquest cas concret, gràcies a l’aplicació del DPI, Javier ha nascut sense la prèsencia de la malaltia i amb un cent per cent de compatibilitat amb el seu germà. Així, una vegada nascut, els metges han guardat part de la sang continguda a la placenta i al cordó umbilical. Aquesta sang conté un gran nombre d’aquest tipus de cèl·lules i, a partir d’un procés de filtratge, seran implantades a Andrés per tal de regenerar les seves càl·lules danyades i curar-li la malatia.

Aquest naixement no ha estat, però, absent de polèmica. Organitzacions com la Conferència Episcopal Espanyola ja han mostrat el seu desacord públic amb aquesta pràctica, que consideren que representa una "instrumentalització de la vida", que suposa "reduir la dignitat de la persona a un mer valor d’utilitat", i alhora mostren el seu desacord amb la destrucció dels embrions descartats.

La normativa

El 2006 entrà en vigor la nova Llei de reproducció humana assistida que legalitzava la pràctica del DPI. Aquesta llei substituí l’anterior legislació del 2003, que prohibia aquests tipus de pràctiques, alhora que restringia considerablement el nombre d’embrions per utilitzar en fecundació. En aquest sentit, l’article 12 d’aquesta llei regula la pràctica d’aquesta tècnica sobre la base de la detecció de malalties hereditàries i congènites greus. Aquest apartat estipula expressament la necessitat de comunicar tots els casos a la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida, un òrgan col·legiat de caràcter permanent i consultiu, que en valora la idoeneïtat. Per altra banda, en casos en què la pràctica es produeixi de mode terapèutic en vistes a tercers, com en el cas de Javier i Andrés, es necessita el vistiplau exprés de l’autoritat sanitària previ a un informe exhaustiu de la comissió.

De la mateixa manera, l’article 13 prohibeix taxativament la modificació genètica de caràcters no patològics o la seva millora genètica.

La llei és bastant pionera amb aquestes qüestions i reconeix l’abast real d’aquests descobriments científics. Ara bé, si es compara amb altres països, la llei espanyola és restrictiva en alguns aspectes. Pràctiques com el lloguer d’úters, legal als EUA, o la selecció embrionària en funció de la preferència del sexe, permesa a Bèlgica, són expressament prohibides per la llei espanyola.