algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

Anacreont-Villegas (1618)

«Dolç habitant de la verda selva,/ hoste etern de l'abril florit, / vital alè de la mare Venus,/ Cèfir suau.»

«Si de les meves ànsies l'amor saberes,/ tu que les queixes de la meva veu portares,/ escolta, no hagis por, i a la meva nimfa, digues-li,/ digues-li que mor.»

«Filis un temps el meu dolor sabia,/ Filis un temps el meu dolor plorava,/ m'estimà un temps, mes ara tinc por,/ tinc por de les seves ires.»

«Així els déus amb amor patern,/ així els cels amb amor benigne,/neguin al temps que feliç volares/ neu a la terra.» «Mai el pes del vermellós nigul,/ quan amenaci el cim enlairat/ toqui tes espatles, ni son mal calabruix/ fereixi tes ales.»

És un poema «sàfic» que Esteban Manuel de Villegas escrivia en aquestes dates, el 1618. El títol del poema, Sàfics al.·udeix a Safo, la poetessa grega de Lesbos que visqué en el segle VI abans de Crist. Com Villegas, poetes del barroc, imitaren el ritme d'aquelles odes, en aquest cas versos blancs o sense rima, però evidentment musicals. Nascut a Matute, Logronyo, el 1589 i mort a Nàjera, el 1669. Esteban Manuel de Villegas visqué com a fill d'una família amb doblers i va poder fer estudis de dret, que mai no acabà, a Madrid i Salamanca. Però la seva gran vocació era la poesia i dintre de la poesia l'estudi dels clàssics. Només tenia catorze anys quan traduí les Anacreòntiques i gaudí de la protecció del comte duc d'Olivares. Tanmateix el vigilaven els agents inquisitorials, i en haver publicat, el 1659 el seu Llibre de les sàtires l'acusaren d'heretge, i fou empresonat i desterrat. La seva obra mestra és la col·lecció poètica que porta per títol Eròtiques o amatòries i de la qual forma part el poema que comentam. Els crítics han lloat la gràcia, destresa, senzillesa, flexibilitat i fluidesa que orden els seus versos i no pocs el consideraren l'Anacreont hispànic. És potser, la figura més important de l'anomenada «escola aragonesa» i marcà un abans i un després en el decurs de la seva generació literària. El mestre de l'antiga Grècia que l'inspirà, Anacreont (570-485 a.C.) presenta una sèrie de semblances biogràfiques ben curioses. Si un fou protegit per Polícrates, tirà de Samos, l'altre, com hem vist, pel comte duc d'Olivares; ambdós composaren himnes, cants eròtics i elegies, cantaren la joventut, els plaers de la vida i els gojos bàquics i amorosos. A més de Villegas, altres poetes dels segles XVI, XVII i XVIII s'incorporaren el renovat corrent, entre els quals Gutierre de Cetina, Quevedo, Meléndez Valdés...

En resum, el tema de l'amor, l'argument de l'erotisme, semblen haver estat vius en tot temps, malgrat les persecucions dels més integristes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris