algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 14°
22°

Cuba i l'independentisme (1898)

A Cuba, la Cuba espanyola, era constituït el primer govern autònom sota la presidència de Gálvez. Però fins i tot amb aquesta iniciativa que els conservadors de Madrid consideraven massa generosa, Espanya, com tantes altres vegades, arribava tard. La guerra independentista durava des del 1868, és a dir, des de feia tres dècades justes. Com esperaven a Madrid imposar sentiments d'espanyolisme, lleialtat i devoció a una colònia de la qual s'havia usat i abusat? Però qui ho explicava molt bé era l'historiador Bravo Morata el 1972 amb mots que tal volta, una dècada abans, li haguera tronxat la censura... del Règim franquista.

«Potser és ja hora de canviar les paraules. No hi ha hagut dins la història espanyola una pèrdua de Cuba i Filipines en la forma que reiteradament ens ha estat presentada. Tot l'imperi espanyol d'ultramar se n'ha anat desferrant a poc a poc perquè així havia de ser, igual que altres imperis, aquí i allà, en totes les èpoques patiren la mateixa sort. És l'evolució natural dels nuclis nacionals, s'anomenin com s'anomenin. Si Cuba i Filipines no s'haguessin independitzat el 1898, ho haurien fet després, o és que podem pensar que l'estat colonial del segle XIX s'hauria mantingut indemne al llarg del segle XX? Diverses generacions d'espanyols hem crescut sentint i llegint que la mala política dels governs liberals va fer a Espanya perdre les seves colònies. Bé, això no és cert. En primer lloc, ja hem vist els que tenien de liberals els equips turnants en el poder des d'un quart de segle enrere.

En segon lloc, Cuba i Filipines se'n van de les mans d'Espanya per la mateixa raó que Espanya molts segles abans se'n va anar de les mans dels romans i dels àrabs: perquè quan els pobles comencen a ser majors d'edat exigeixen que els deixi tornar tard a casa. Els errors de les oficines de Madrid, les maldestreses de l'exèrcit d'ocupació, l'ajut nord-americà són només factors incidentals, encara que tots ells decisius per si mateixos i en el seu conjunt.

Però amb aquests factors o sense ells o amb altres de molt diferents, Cuba i Filipines no fan amb Espanya sinó seguir la pauta ja marcada pels nombrosos països hispanoamericans que han anat escollint la llibertat i transformant-se en repúbliques independents. Si els governs liberals de final de segle no haguessin perdut les colònies, li haguera tocat cedir-les a Alfons XIII, les hauria alliberat el seu dictador general Primo de Rivera, li haguera tocat en sort tal qüestió a la República, s'haurien autodeterminat durant la Guerra Civil espanyola o hauria estat un dels govers de Franco que els hagués concedit la llibertat? Perquè el que no es pot pensar és que en aquestes altures estiguessin encara Cuba i Filipines discutint amb la Metròpoli un estatut amb més o menys llibertat. Aleshores?». Més clar, aigua.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris