algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
19°

Lovecraft (1932)

La vida, quan es pensa, és quelcom que causa terror, i rere les limitacions dels nostres coneixements hi ha vestigis endimoniats de la veritat que la fan mil vegades més terrible, La ciència, sempre opressiva amb les més sorprenents revelacions, causarà, potser, algun dia l'extermini de l'espècie humana... doncs les seves reserves d'horror són inimaginables; mai les podrà concebre totalment un cervell mortal.»

Qui deia aquestes paraules era Howard Phillips Lovecraft, escriptor nord-americà (Providence, Rhode Island,1890-id.1937), mestre del gènere fantàstic i un dels precursors de la ciència-ficció. No anava errat. Cada home estudiós hauria de viure més de mil anys per poder abraçar una experiència científica completa a nivell personal. I això només seria una busca en el conjunt de l'univers. Lovecraft fou ignorat en vida i una vegada mort li arribà la popularitat. Quina misèria! I tanmateix tenia raó. Avui comprovam que el nostre món és incert i camina, quasi cec,cap a un futur que el pot condemnar o engrandir. Hem girat cantó, hem avançat en un nou mil·leni, i l'home, l'home-nou, a l'hora de la veritat, amb totes les seves tècniques, tota la seva electrònica, tota la seva medicina... segueix mostrant, per tot arreu, comportaments salvatges: mal tractaments, assessinats, massacres absurdes, bogeries homicides, genocidis, abandonament de criatures acabades de néixer i que algú, si hi ha sort, trobà en els munts d'escombraries o en els vagonets de fems... L'home, sempre l'home, i que al cap i a la fi, quan pensam en tot això, se'ns presenta com una pobre «imatge de Déu». Pobre Déu si nosaltres som la seva imatge! I més encara si parlam del Déu còsmic. Són devers mil milions de galàxies o sistemes d'estels les que poden esser retratades amb el telescopi de Monte Palomar. I això no és res, una mosca en el bosc, quan pensam en tot el que hi pot haver. La galàxia, de la qual forma part el nostre sol, conté cent mil milions d'estels i infinitat de planetes, dels quals, res podem saber. La nostra galàxia, la que anomenam Via Làctia és només una petita part de la galàxia local i que consta d'altres vint-i-cinc grups més d'astres, segons alguns, vint-i-set. La nebulosa d'Andròmeda, la del Triangle, les dues de Magallanes i la nostra. Unes són espirals, com la nostra, que gira entorn al seu centre i triga a fer-ho no menys de vint-i-cinc milions d'anys. Aleshores ha donat una volta completa. Deia ja Víctor Hugo el 1864: «Es pot pensar que, amb una existència probable de milers i milers de segles, les miríades d'estels i sols, sotmesos, no obstant, a les lleis universals del naixement i de la mort, tenen sens dubte un començament i un final, però tanmateix, es transformen, reemplacen i renoven sense atur, sense treva, sense termini, sempre, sempre, sempre...»

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris